diumenge, 19 de setembre de 2010

Plany per un pou



Que el municipi de Felanitx no és un exemple a seguir pel que fa la conservació del patrimoni, crec que és cosa sabuda a tot erreu; exemples n’hi ha a balquena, però avui parlaré d’un que el tenc molt proper, un pou amb nom propi: el Pou d’en Catiu.

Aquests pou, d’us públic, a més de marcar el topònim d’un indret de la contrada de Binifarda, és un referent pel que fa a l’arquitectura popular relacionada amb l’aigua: un tema absolutament oblidat per aquestes terres. Ja fa anys que he estat advertint als ajuntaments de torn del progressiu estat de degradació d’aquest element patrimonial i cultural. No tan sols no s’ha fet res al respecte, també s’ha permès que particulars, d’aquests que diuen estimar “lo nostro”, utilitzin aquest espai com a dipòsit de materials de construcció i altres estris.

Crec que les imatges parlen per ells mateixes. Alguns encara recordam com no fa massa anys, el coll d’aquest pou tenia una interessant corriola de fusta ajustada sobre una barra del mateix material. Ara només es poden veure els restes del coll entre els abatzers i el caramull grava que hi va deixar algun “constructor”.

A més aquest pou, que és públic, ho repetesc, està integrat en un d’aquests recorregut rurals que darrerament ha assenyalat l’Ajuntament, el de “ses sínies”, i des del mateix pou estant, es destria una magnífica del Castell de Santueri (la vergonya màxima del nostre patrimoni).

dimecres, 15 de setembre de 2010

Com l’aigua pels xaragalls, finalista del premi Sant Joan de novel•la.


Fa poc més d’un any vaig donar per acabada una novel•la, Com l’aigua pels xaragalls, la primera que he escrita que no pertany al cicle “matriuska”. Com que això de les edicions, a causa de la crisi, està molt fotut, vaig pensar que seria bona cosa enviar-la a algun certamen literari.
Aquest any la vaig enviar al Premi Sant Joan, que atorga la Caixa de Sabadell, i que, a més de l’oportunitat de publicar l’obra, suposa 60.000 € en metàl•lic (és el tercer més ben dotat en llengua catalana).
Ja sigui per la poca fe que tenc en el certàmens, siguin del tipus que siguin, o perquè soc un despistat de mena, un cop enviats els originals, gairebé me’n vaig oblidar per complet. Tanmateix, vaig pensar, si l’obra és premiada ja me diran coses. Per una altra banda sabia que a aquest premi hi concorren moltes obres de gran qualitat i autors de molt prestigi, no de bades, fa dos anys, el guardó va recaure en Baltasar Porcel.
Ahir, quasi tres mesos després del veredicte, un amic català me va enviar un e-mail felicitant-me per haver estat la meva obra una de les finalistes; a més, me renyava per no haver-ho comunicat als amics.
Amb prou feines vaig poder convèncer el meu amic de que jo no en sabia res de tal cosa i li vaig demanar que, per favor, me digués com se’n havia assabentat ell. Com a resposta m’envià aquest enllaç:
http://dialnet.unirioja.es/servlet/fichero_articulo?codigo=3262418&orden=0

Si l’obriu veureu que se tracta d’un arxiu pdf on apareix la plana d’una revista i, a part de parlar del guanyador, Joan Barril, es citen les obres finalistes, entre elles la meva.
Ja us podeu imaginar la meva sorpresa i la meva alegria, que una obra teva quedi entre les finalistes d’un certamen d’aquest nivell és un reconeixement important.
El que no entenia el meu amic, ni jo tampoc, és com aquestes coses tenen tan poca transcendència. Això només s’explica per la poca consideració que en el món d’avui en dia hi ha vers els temes culturals. M’abstindré de fer cap comparança amb l’espai que els mitjans dediquen a qualsevol altre tema perquè me resulta dolorós.

Si l’obra estàs editada us posaria una imatge de la portada, però com que no és el cas, seguesc el meu costum d’acompanyar aquesta nota amb una imatge, per a mi, suggerent, tot i no està gaire relacionada amb el tema... o tal volta sí.

dimarts, 14 de setembre de 2010

Cañellas a IB3


Empegueït de ser mallorquí

Sí, ho confés, avui sento vergonya del meu país. Estic empegueït de pertànyer a un poble que admira i situa al del status social els tramposos, els corruptes i els delinqüents. Aquesta, al menys, és la sensació que vaig tenir ahir quan vaig veure el primer programa de TRANSPARÈNCIES que ha començat a emetre IB3. Un programa d’entrevistes que condueix Pere Múñoz, antic militant del PSM. Doncs aquest senyor no va trobar millor subjecte per iniciar el seu programa d’entrevistes que un tal Gabriel Cañellas, antic president del Govern d’aquesta malaurada comunitat autònoma, que va sortir a fer apologia del nou preident balear del PP.

Si aquest país nostre tingués el mínim de memòria històrica exigible a qualsevol poble que es valora, ens recordaríem que el tal Cañellas va haver de deixar la presidència a causa dels casos de corrupció en que estava ficat, algú recorda el cas Túnel de Sóller? Gràcies a les seves influencies i al seu poder, Cañellas va aconseguir perllongar la causa fins que el jutge va decretat que, efectivament, s’havia comès un delicte, però que aquest havia prescrit. Quin qualificatiu es pot aplicar a aquell que comet un delicte però quan el jutgen, aquest ja ha prescrit? Supòs que ha de ser “delinqüent prescrit”.

Doncs un personatge d’aquest perfil fou l’escollit per encapçalar el nou programa. A mi em fa vergonya.

Els donatius als col·legis religiosos


ELS DONATIUS VOLUNTARIS ALS COL•LEGIS RELIGIOSOS

Els passat 13 de setembre vaig ser convidat al programa 971 Balears que emet en directe la cadena autonòmica IB3, el tema era “escola pública, escola privada”. La veritat és que el tema era molt ample i els participants molt nombrosos, de manera que la meva intervenció fou molt esquifida, tant que ni tan sols vaig poder tocar un dels temes que, per a mi, tenen una importància cabdal: el dels “donatius voluntaris” que la major part dels col•legis concertats (sostinguts amb doblers públics), especialment els d’ideologia catòlica, tenen establerts.

Aquests “donatius” suposen una espècie de quota mensual que pot variar de 5 a 40 euros segons els col•legi. És clar que aquestes aportacions són voluntàries, però manca saber els sistemes que cada centre utilitza a l’hora de motivar els pares per tal que passin per caixa.

Com que a l’hora d’acudir a un debat procuro documentar-me sobre el tema, vaig fer algunes investigacions prèvies i així me vaig poder assabentar que hi ha col•legis, com els de la Salle, que han creat fundacions que són les encarregades d’administrar aquestes quantitats que, suposadament, van destinades al manteniment i millora dels centres escolars. L’excusa a l’hora d’instaurar aquest sistema és que els fons que aporta l’Estat no són suficients.

Aquí comença la paradoxa. Resulta que aquests donatius fets a unes fundacions, en principi sense ànim de lucre, els pares els poden desgravar de les seves declaracions sobre la renda; per tant deixen de ser doblers que ingressen a les arques públiques, uns dobles que l’Estat necessita, entre altres coses, per a pagar els professors i mantenir els centres. És a dir: les fundacions es converteixen en recaptadors en benefici propi d’uns impostos que haurien d’anar a les arques públiques.

En el cas concret de La Salle (Manacor), me conta que en el claustre d’inici de curs, el director va instar als professors que a les seves classes procuressin “motivar” els alumnes per tal que els pares paguessin el “donatiu”. Jo, us ho dic de bo, no voldria estar en la pell del professor, o professora, que tingui al seu càrrec la classe que menys ha cotitzat.

En la meva recerca d’informació he trobat un cas ben diferent i tal volta excepcional, es Lladoner (Felanitx). Aquest centre que pertany als mestres en regim de cooperativa, no cobra als alumnes cap tipus de quota ni aportació voluntària, ni tan sols matrícula, i no només pot sobreviure, també han pogut construir un nou edifici, inaugurat fa dos o tres anys. Com s’ho fan? No ho sé, tal volta no han de mantenir un equip de gent que no fa classes però cobra un sou per dedicar-se al control ideològic dels mestres, a la tasca “pastoral” o a l’administració de la “fundació” , con succeeix en els col•legis de la Salle.

diumenge, 12 de setembre de 2010

Integrisme a les escoles?



Entre els temes tòpics, i típics, del mes de setembre, entre l'inici de la lliga de futbol o la pesca dels raons, hi trobam el del retorn a les escoles. Es fa precís, doncs, parlar-ne.

Un dels punts que sempre m'han intrigat del sistema educatiu espanyol és el de l'ensenyament religiós, i , sobretot en els col•legis mantinguts amb fons públics, o sia, els centres concertats amb ideari religiós, que a les Balears suposen un bon gruix de les places escolars; tant que moltes famílies que no combreguen amb els principis de l'església catòlica es veuen obligats a dur els seus fills a aquests col•legis per raons de proximitat o perquè no han trobat plaça a cap altre lloc.

Fa alguns anys, no molts, va caure en les meves mans una carpeta amb dotze quadernets, amb el títol de "La pedagogía de los Centros LA SALLE", editat per la "Comisión Regional de Educación La Salle - ARLEP", l'any 1999. He de reconèixer que la seva lectura m'ha esgarrifat (i avui per avui ja hi poques coses que me puguin produir una sensació semblat); tant que m'he dedicat a subratllar-ne alguns paràgrafs, dels quals us en vull fer només un tast.

De bon principi m'he centrat en el quadern nº 2, titulat "El educador lasaliano seglar", on es diuen coses com les següents:

Juan Bta. de La Salle desea que sus maestros se dejen guiar sólo “por espíritu de fe”, por el espíritu del cristianismo.”

Sólo cuando el Educador cristiano toma conciencia de su propia identidad ministerial, adquiere el profundo sentido se su persona y de su misión.

...es el (Dios) que por sí, ha iluminado los corazones de quienes Él eligió para anunciar la palabra a los niños, con el fin de que puedan ilustrarlos descubriéndoles la gloria de Dios.”

El educador cristiano sabe que sólo Dios inspira palabras de vida eterna: ora con fe y se pone en manos de Dios; confía plenamente en la acción callada y profunda del Espíritu Santo; acude frecuentemente a la mediación amorosa de María...

La vocación del laico cobra su plena significación a la luz de la misión de la Iglesia.”

Aquestes només son unes quantes "perles" escollides al atzar. Gairebé a cada linia apareixen expressions com "evangelizar", "integración en la comunidad cristiana", "iluminación divina", “labor pastoral”, "llamada de Dios"...

Amb una paraula, aquest text, per a mi, destil•la integrisme per totes les seves planes.

Fins i tot, a l'hora de descriure el perfil de l'educador lasalià, aquest document -publicat l'any 1999, no cent anys o dos-cents abans- arribar a plantejar la conveniència que els mestres siguin persones lliures de càrregues i responsabilitats familiars:

“...preocupados con sus negocios temporales y el cuidado de la familia, otros viven en solicitud constante por ganar el indispensable sustento para sí y para sus hijos...”

Això i la constant referència a la integració dels mestres en comunitats de fe catòlica, s'acosta molt a un intent d'integrar els educadors en alguna de les nombroses sectes que creixen en el sí de la "Gran Secta Mare Catòlica". Una qüestió que es planteja de manera clara al final de quadern, on es presenta un qüestionari de reflexió i treball. Hi ha una pregunta prou explícita:

"¿Qué supondría para tu compromiso personal y cristiano, llegar a integrarte en un grupo o en una Comunidad de fe?"

Ho repetesc, per a mi, això és integrisme en estat pur. No sé quina serà la vostra opinió. Aquí us ho deix.