El castell de Santueri

Ahir vaig pujar al castell de Santueri, era lluna plena i pensava que tal volta seria possible veure com aquesta sortia sobre la mar. No fou possible, una boira baixa, calitja, tapava tot l’horitzó, de tal manera que era impossible destriar on acabava la mar i on començava el cel.
De qualsevol manera, l’eixida fou prou interessant i serví per a constatar, un cop més, com les velles murades del castell es van degradant dia per dia.
Sé que l’assumpte és complex, que la solució no és fàcil, però això no és excusa per no fer res. El castell de Santueri és un element cabdal del nostre patrimoni històric i s’està fent malbé davant els nostres ulls sense que ningú faci res per impedir-ho.
Jo, simple ciutadà, no som arqueòleg, ni tècnic en patrimoni, ni tan sols polític. Però estim la nostra història i el Santueri n’és un llibre obert, un llibre que cada dia perd planes que el vent s’emporta i la pluja esvaeix. Ja ni ha prou, tan me fa si el castell és de propietat privada o de domini públic; la història ens pertany a tots i ja passa d’hora que les autoritats: municipals o autonòmiques (amb les estatals espanyoles no cal comptar-hi), facin alguna cosa. Basta sortir de les Balears per veure com països amb recursos molt més limitats que nosaltres poden tenir cura del seu patrimoni històric.
I per acabar permeteu-me un apunt de tipus mercantilista. En tot el temps que vaig estat allà dalt, no es va aturar de venir gent, i això que el castell està tancat fa anys i no existeix cap indicació sobre el valor històric i paisatgístic de l’indret. Si es dedicassin a la conservació i l’estudi del nostre patrimoni els milions d’euros que es paguen als personatges mediàtics per promocionar (sense resultats visibles) les nostres illes, tal volta les coses ens anirien un poc millor.

Un enigma prehistòric

Un enigma de la Mallorca prehistòrica.

Revisant arxius gràfics de fa una partida d’anys, he trobat aquesta foto, correspon a una de les parets d’un recinte quadrangular al poblat prehistòric d’Hospitalet Vell (Manacor).
Si aquest recinte ja suposa un enigma per ell mateix, car no correspon les estructures arquitectòniques habituals en aquest període, molt més ho és l’especial disposició d’aquestes pedres.
Entre les teories que he pogut escoltar n’hi ha de tota mena, però predominen les que sostenen que podria tractar-se d’un element ritual, tal volta relacionat amb el culte a la fertilitat; no cal forçar massa la imaginació per veure un penis penetrant una vagina.
Quan ens hem de remuntar milers anys enrere, resulta difícil esbrinar quines eren les intencions dels constructors quan disposaren una composició tan particular. De qualsevol manera aquí la tenim, com un testimoni mut que els nostres avantpassats, a més d’aixecar parets, feien alguna cosa més amb les pedres.
És clar que tot això, als mercaders del territori, els importa ben poc.

de profundis

La Vany

El seu nom no és Vanesa, així doncs, els seus amics i companys d’escola tampoc li deien Vany, però ho deixarem d’aquesta manera perquè no seria discret ni prudent donar a conèixer el seu nom real. A part d’això, aquesta és l’única invenció que hi ha en tota aquesta història.
Vaig conèixer la Vany quan ella tenia dotze anys i cursava el sisè curs de primària, i al llarg d’un any tinguérem una relació que jo qualificaria d’intensa: a part dels caps de setmana, ens veiem cada dia; jo era el seu professor-tutor. Es clar que la nostra relació (aquí podeu deixar de llegit totsjavascript:void(0) els que estau esperant una història escabrosa) no anava més enllà del normal entre professor i alumna i era similar, o idèntica, a la que mantenia amb la resta dels vint-i-cinc alumnes d’ambdós sexes que integraven la classe.
La Vany era una nina (al•lota) desperta, captava les coses al vol, tenia una resposta ràpida, no callava per res i mantenia les seves opinions fins el darrer extrem. Aquest caràcter la convertia en una mena de líder entre els seus companys i, a la vegada, m’ocasionava a mi alguns problemes a l’hora de controlar la seva expressivitat desbocada.
A part d’això, la Vany, tenia un passió irrefrenable per el món de les revistes de coloraines, el glamour i els “famosos”. La seva única i gran obsessió era arribar a ser algú dins el món de la frivolitat, sortir a les portades de les revistes i als programes de més caché de la televisió. En vistes a aquest objectiu s’esforçava en assolir els trets que caracteritzen els personatges que omplen les planes de la crònica en rosa: retre culte a la imatge fins al fanatisme i utilitzar el cervell només com a calculadora. Tant s’esforçà en això que arribà a caure en una anorèxia intel•lectual absoluta, mostrant un refús sistemàtic a qualsevol coneixement que pogués ocupar la buidor del seu cervell.
Vaig dedicar hores a fer-li veure que estava malbaratant les seves facultats per perseguir un somni que, en el millor dels casos, només la convertiria en un ninot de fira. No cal dir que fou, el meu, un esforç balder. Un dia, ja acabant el curs, la Vany me mira amb una cara que ja semblava de comentarista televisiva, i me digué en castellà, perquè el model que ella s’havia fet no podia parlar altra llengua “Y si yo soy feliz de esta manera pa’qué voy a cambiar?”. Vaig pensar que tenia raó la nina, qui era jo per tòrcer el seu destí? Ho havia intentat durant un any i havia estat com escriure damunt l’arena d’una platja. La vaig dir que s’afanyàs, podia fer tard a l’assaig de la coreografia del festival de fi de curs.
Ara he tornat a retrobar la Vany gràcies al facebook. Estic establint contactes amb molts dels meus exalumnes, amb alguns parlam de tan en tant, ara ja com a companys. A la Vany la tenc agregada com a amistat, no record de qui fou la iniciativa i mai no hem parlat ni ens hem enviat cap missatge, però pels seus comentaris puc esbrinar que dels seus somnis de “fama” en queda poca cosa; amb vint-i-dos anys ja acumula varies relacions esgarrades i com a record li queda una criatura que ja va a l’escoleta. De feina no en parla mai, tal volta segueix esperant la seva oportunitat, el casting venturós que la faci pujar als altars de la buidor absoluta.
Aquesta història vull dedicar-la a tots aquells que pensen que per acabar amb el mal que fan els “programes gasòfia” basta canviar de canal o, com a solució extrema, apagar el televisor.