de profundis

La Vany

El seu nom no és Vanesa, així doncs, els seus amics i companys d’escola tampoc li deien Vany, però ho deixarem d’aquesta manera perquè no seria discret ni prudent donar a conèixer el seu nom real. A part d’això, aquesta és l’única invenció que hi ha en tota aquesta història.
Vaig conèixer la Vany quan ella tenia dotze anys i cursava el sisè curs de primària, i al llarg d’un any tinguérem una relació que jo qualificaria d’intensa: a part dels caps de setmana, ens veiem cada dia; jo era el seu professor-tutor. Es clar que la nostra relació (aquí podeu deixar de llegit totsjavascript:void(0) els que estau esperant una història escabrosa) no anava més enllà del normal entre professor i alumna i era similar, o idèntica, a la que mantenia amb la resta dels vint-i-cinc alumnes d’ambdós sexes que integraven la classe.
La Vany era una nina (al•lota) desperta, captava les coses al vol, tenia una resposta ràpida, no callava per res i mantenia les seves opinions fins el darrer extrem. Aquest caràcter la convertia en una mena de líder entre els seus companys i, a la vegada, m’ocasionava a mi alguns problemes a l’hora de controlar la seva expressivitat desbocada.
A part d’això, la Vany, tenia un passió irrefrenable per el món de les revistes de coloraines, el glamour i els “famosos”. La seva única i gran obsessió era arribar a ser algú dins el món de la frivolitat, sortir a les portades de les revistes i als programes de més caché de la televisió. En vistes a aquest objectiu s’esforçava en assolir els trets que caracteritzen els personatges que omplen les planes de la crònica en rosa: retre culte a la imatge fins al fanatisme i utilitzar el cervell només com a calculadora. Tant s’esforçà en això que arribà a caure en una anorèxia intel•lectual absoluta, mostrant un refús sistemàtic a qualsevol coneixement que pogués ocupar la buidor del seu cervell.
Vaig dedicar hores a fer-li veure que estava malbaratant les seves facultats per perseguir un somni que, en el millor dels casos, només la convertiria en un ninot de fira. No cal dir que fou, el meu, un esforç balder. Un dia, ja acabant el curs, la Vany me mira amb una cara que ja semblava de comentarista televisiva, i me digué en castellà, perquè el model que ella s’havia fet no podia parlar altra llengua “Y si yo soy feliz de esta manera pa’qué voy a cambiar?”. Vaig pensar que tenia raó la nina, qui era jo per tòrcer el seu destí? Ho havia intentat durant un any i havia estat com escriure damunt l’arena d’una platja. La vaig dir que s’afanyàs, podia fer tard a l’assaig de la coreografia del festival de fi de curs.
Ara he tornat a retrobar la Vany gràcies al facebook. Estic establint contactes amb molts dels meus exalumnes, amb alguns parlam de tan en tant, ara ja com a companys. A la Vany la tenc agregada com a amistat, no record de qui fou la iniciativa i mai no hem parlat ni ens hem enviat cap missatge, però pels seus comentaris puc esbrinar que dels seus somnis de “fama” en queda poca cosa; amb vint-i-dos anys ja acumula varies relacions esgarrades i com a record li queda una criatura que ja va a l’escoleta. De feina no en parla mai, tal volta segueix esperant la seva oportunitat, el casting venturós que la faci pujar als altars de la buidor absoluta.
Aquesta història vull dedicar-la a tots aquells que pensen que per acabar amb el mal que fan els “programes gasòfia” basta canviar de canal o, com a solució extrema, apagar el televisor.

No m'emociona "la Roja"

Ho confés, no soc capaç de compartir l’entusiasme que bona part de la gent d’aquest país sent per “la Roja”. Potser sigui a causa dels meus escassos sentiments “patriòtics”, potser. El cas és que el concepte d’Espanya, per a mi, es va anar esvaint des del moment en que vaig començar a estudiar història, de tal manera que avui puc entendre que existeix un estat espanyol –a la força m’ho han fet entendre- però no soc capaç de dir que dimonis és Espanya.
De qualsevol manera, tot i considerant la cremor espanyolista de molts dels habitants d’aquesta malaurada terra, no puc entendre aquesta eufòria que fa que els balcons del meu poble estiguin endomassats de “rojo y gualda” com en els millors dies de les festes nacionals franquistes. No s’ha adonat aquesta gent que quan acabi el mundial de Sud-àfrica -que a hores d’ara ja sabem que serà un èxit esportiu- i la ressaca de les cerveses que s’hauran begut per a celebrar-ho, hagi espassat, es trobaran amb unes tarifes elèctriques impagables, el butà i la resta de combustibles més cars, els sous més baixos, l’acomiadament laboral més fàcil, el trobar feina més difícil i, sobretot, la supervivència més complicada. No crec que aleshores, veure els “señoritos de la Roja” sortint a les portades de les revistes gaudit de les milionàries primes que entre tots els haurem pagat, serveixi de consol.
Jo, per fugir del fàstic que me provoca veure com l’esport d’élite s’ha convertit un negoci escandalós i el sistema pel qual una colla d’espavilats s’omplen les butxaques de doblers públics, seguiré intentant l’evasió, llegint, contemplant imatges i escoltant música. Per imatge us deix aquesta de fa uns quants anys, tal volta set, un dia de Sant Agustí, a la porta del convent de Felanitx, a l’hora de l’ofici major. La música no la posaré (no vull conflictes amb la SGAE) però us suggeriré “Crystal Silence” de l’àlbum “Return to Forever” de Chick Corea, una meravella relaxant.

Núvols sobre els ametlers

Nuvols sobre els ametlers

Entre la gent que jo conec hi ha pagesos, picapedrers, enginyers, professors, manobres, desenfeinats (molts), llanterners, algun mossèn, biciclistes, forners, mestres d’escola (amb el sou retallat), policies (també amb el sou retallat), metges de molt divers pelatge, ramaders, taverners, sabaters, mariners, patrons de barca, maquinistes de tren, terrissaires, torrapipes, trescallits i la més variada fauna que déu nostre senyor pugui imaginar. Però us juro, amb jurament d’agnòstic, descregur, republicà i apostata, que no conec ningú, però ningú, que faci feina a un camp de golf.
I ara estareu pensant: aquest Biel ha acabat de perdre el poc seny que li quedava. On treu cap aquesta diatriba? A què ve tot això?
Doncs molt simple, cavallers, i, sobretot, dames del meu suplici. Ho dic perquè ens vengueren que els camps de golf ens havien de fer rics a tots; i quan dic a tots vull dir a tots! Fora punyetes! Aquí tot cristo podria fermar els cans amb llangonisses amb els doblers que ens entrarien pel “green”.
Doncs, mira tu per on, ens hem assabentat que això del golf només servia per omplir les butxaques d’una partida d’aprofitats i per engolir bona part del pressupost destinant a promocionar el turisme illenc. Si ara mateix es demostràs que tota aquesta moguda dels camp de golf de Pula només és una dèria del fiscal anticorrupció, que persegueix el PP, potser els implicats en surtin amb aigües fresques (recordau el cas túnel de Sóller), però el que queda demostrat és que nosaltres, els malintencionats de sempre que desconfiàvem dels camps de golf, teníem raó quan desconfiàvem dels promotors. És clar que ells tindràn els doblers, ben guardats i ben segurs, i a nosaltres només ens quedarà la raó... i les galtades si se’n perd alguna.
A tot això... què vol dir aquesta imatge? Doncs, com sempre res. Però me serveix per a relaxar-me. Aquests núvol sobre els ametlets m’omplen de goig. I si ho acompanyau amb el “Saturne” de Brassens, ho fareu igual que ho faig jo.

Imatges per asserenar l’esperit

Imatges per asserenar l’esperit.

En aquests temps que correm es fa precís, si volem sobreviure, trobar la manera posar una mica de pau i de calma en les nostres atrafegades vides. Jo tenc el costum d’acudir a la música o les imatges, i molt sovint, quasi sempre, a ambdues coses a l’hora.

Avui, per no pensar en els casos de corrupció política que en comptes de minvar sembla que revenen com l’all (acab d’assabentar-me dels milions d’euros que el govern de Mates va abocar al camp de golf de Pula), o en la doblerada que costa a un país en crisi tenir “la roja” devers Sud-àfrica, he hagut d’acudir un cop més a la meva particular teràpia. Mentre escoltava aquell “Preludi per a la migdiada d’un faune” de Claude Debussy, que tantes vegades m’ha fet companyia, anava repassant les imatges que tenc guardades al disc dur de l’ordinador. Entre moltes altres, he triat aquesta: un bocí de la costa santanyinera en un dia de mar calmada. Me sembla mentida que a pocs metres d’on fou captada aquesta imatge s’hi trobin els edificis dels monstruosos apartaments de Sa Barca Trencada, però passem això per alt i relaxem-nos en la contemplació d’aquestes penyes. Segur que Cosme Aguiló, el gelós guardià de la nostra toponímia, ens podria aportar el nom de cada penya; jo només puc identificar l’entrada de Cala Mondragó, o dir que l’indret des d’on va fer-se la foto es diu “es Caragoler”

NOTA AL MARGE: com a curiositat per als lectors de “Els déus irresponsables” us diré que la imatge fou captada des de l’indret exacte on acaba la novel·la.

UN MATÍ SENSE URGÈNCIES

M’he despert d’hora tot i que sabia que no hi havia res urgent a fer. M’agraden els dies així, quan de debò puc dedicar-me a fer allò que en ve de gust, o simplement, badocar. Encara des del llit estant he mirat per la finestra i he vist que el dia sortia assolellat, tal volta per contradir els meteoròlegs televisius que des de fa dies venen anunciant ruixats aïllats (la qual cosa vol dir, segons Salvador Martorell de Binifarda, que plourà per les illes). Amb aquesta perspectiva he decidit que seria un bon dia per restaurar el mural que tenim al jardí, just en front de la piscina. Se tracta d’una porta vella de la qual en vaig aprofitar la textura per a pintar-hi una seria de figures que podria representar un grup de dansaires. Com és natural, els efectes del sol i la pluja fan que un cop cada dos o tres anys sigui necessari restaurar la pintura.

Com que a mi m’agrada pintar a l’aire lliure i trepitjant la terra (aquí quedaria molt bé dir que ho faig per sentir directament com l’impuls creatiu de la Mare Terra me puja pels peus i amara tot el meu, però no ho diré perquè no és veritat; ho faig per no haver de tenir esment a les taques que pugui fer al trespol); m’he instal•lat al recer d’un noguer, gran i esponerós, decidit a començar la tasca. Com que mai no m’ha agradat retocar una pintura m’he deixat dur per l’instint, he donat a la porta una passada de roig anglès i he començat a pintar com si és tractàs d’una obra nova, sense cap resta del que hi havia pintat abans.

Una de les manies més arrelades que tenc a l’hora de pintar és l’acompanyament musical; utilitzis un aparell de radio que fa anys esta sintonitzat a la mateixa emissora: “Catalunya Música”, que ofereix una de les millors programacions de música clàssica que conec. Ja em teniu, doncs, en feina; gaudint d’aquesta solitud voluntària que tan important és per a la creació. De sobte el temps ha començat a canviar (encara tindràn raó els meteoròlegs dels orgues), per la banda de xaloc guaitaven uns nuvolots molt lletjos i la temperatura baixava a les totes. No n’he fet gaire cas i he seguit amb la meva tasca; també tenc la mania de no deixar mai un quadre comença; quan el començ, l’he d’acabar, baldament sigui per llavors tornar-hi pintar damunt.

Amb aquestes estava, quasi a punt d’acabar el quadre, mentre sonava l’obertura del “caçador furtiu” de K. M. von Weber, quan ha vingut na Mariantònia a fer-me avinent que estava caient un bon ruixat, absort en la feina no me’n havia adonat. De sobte tingut consciència de que m’estava banyat i, a més estava enredat de fred. Amb quatre grapades he arreplegat la música i les pintures i he cercat aixopluc sota la porxada.

Vatuarredell, quina pardalada! Tot plegat n’he tret un mal d’esquena feréstec i, a més, sort tindré si no aplec un bon constipat. I llavors, per aquesta mania de voler pintar cada quadre en una sola sessió, l’hauré de començar de bell nou.

COL•LOQUI SOBRE “Els déus irresponsables” i “El taller dels somnis”

COL•LOQUI SOBRE “Els déus irresponsables” i “El taller dels somnis”

Com la majoria dels que llegiu aquestes notes ja sabeu, el 12 de juny, dissabte, s’inaugura a la casa de cultura de Santanyí, Can Jaume Antoni, la meva exposició “Temps de magranes”. Aquesta mostra restarà muntada fins al 3 de juliol, però el dissabte, 19 de juny, hi haurà un motiu més per desplaçar-vos fins a Santanyí i veure l’exposició. En el mateix marc, a les 20:30, aprofitant la bona fresca que fa al pati posterior de la casa, hi haurà un col•loqui entre els lectors de les meves novel•les del cicle “matriuska”. Aquest col•loqui serà conduït per Sandra Llabrés i serà una experiència interessant sentir les diferents opinions de les lectores i els lectors de les obres. Per ara, escriptors com Antoni Serra i periodistes com Josep Rosselló ja m’han assegurat la seva assistència. Amb gent com aquesta la cosa no pot decebre ningú..
Us hi esper a tots.