Cañellas a IB3

Empegueït de ser mallorquí

Sí, ho confés, avui sento vergonya del meu país. Estic empegueït de pertànyer a un poble que admira i situa al del status social els tramposos, els corruptes i els delinqüents. Aquesta, al menys, és la sensació que vaig tenir ahir quan vaig veure el primer programa de TRANSPARÈNCIES que ha començat a emetre IB3. Un programa d’entrevistes que condueix Pere Múñoz, antic militant del PSM. Doncs aquest senyor no va trobar millor subjecte per iniciar el seu programa d’entrevistes que un tal Gabriel Cañellas, antic president del Govern d’aquesta malaurada comunitat autònoma, que va sortir a fer apologia del nou preident balear del PP.

Si aquest país nostre tingués el mínim de memòria històrica exigible a qualsevol poble que es valora, ens recordaríem que el tal Cañellas va haver de deixar la presidència a causa dels casos de corrupció en que estava ficat, algú recorda el cas Túnel de Sóller? Gràcies a les seves influencies i al seu poder, Cañellas va aconseguir perllongar la causa fins que el jutge va decretat que, efectivament, s’havia comès un delicte, però que aquest havia prescrit. Quin qualificatiu es pot aplicar a aquell que comet un delicte però quan el jutgen, aquest ja ha prescrit? Supòs que ha de ser “delinqüent prescrit”.

Doncs un personatge d’aquest perfil fou l’escollit per encapçalar el nou programa. A mi em fa vergonya.

Els donatius als col·legis religiosos

ELS DONATIUS VOLUNTARIS ALS COL•LEGIS RELIGIOSOS

Els passat 13 de setembre vaig ser convidat al programa 971 Balears que emet en directe la cadena autonòmica IB3, el tema era “escola pública, escola privada”. La veritat és que el tema era molt ample i els participants molt nombrosos, de manera que la meva intervenció fou molt esquifida, tant que ni tan sols vaig poder tocar un dels temes que, per a mi, tenen una importància cabdal: el dels “donatius voluntaris” que la major part dels col•legis concertats (sostinguts amb doblers públics), especialment els d’ideologia catòlica, tenen establerts.

Aquests “donatius” suposen una espècie de quota mensual que pot variar de 5 a 40 euros segons els col•legi. És clar que aquestes aportacions són voluntàries, però manca saber els sistemes que cada centre utilitza a l’hora de motivar els pares per tal que passin per caixa.

Com que a l’hora d’acudir a un debat procuro documentar-me sobre el tema, vaig fer algunes investigacions prèvies i així me vaig poder assabentar que hi ha col•legis, com els de la Salle, que han creat fundacions que són les encarregades d’administrar aquestes quantitats que, suposadament, van destinades al manteniment i millora dels centres escolars. L’excusa a l’hora d’instaurar aquest sistema és que els fons que aporta l’Estat no són suficients.

Aquí comença la paradoxa. Resulta que aquests donatius fets a unes fundacions, en principi sense ànim de lucre, els pares els poden desgravar de les seves declaracions sobre la renda; per tant deixen de ser doblers que ingressen a les arques públiques, uns dobles que l’Estat necessita, entre altres coses, per a pagar els professors i mantenir els centres. És a dir: les fundacions es converteixen en recaptadors en benefici propi d’uns impostos que haurien d’anar a les arques públiques.

En el cas concret de La Salle (Manacor), me conta que en el claustre d’inici de curs, el director va instar als professors que a les seves classes procuressin “motivar” els alumnes per tal que els pares paguessin el “donatiu”. Jo, us ho dic de bo, no voldria estar en la pell del professor, o professora, que tingui al seu càrrec la classe que menys ha cotitzat.

En la meva recerca d’informació he trobat un cas ben diferent i tal volta excepcional, es Lladoner (Felanitx). Aquest centre que pertany als mestres en regim de cooperativa, no cobra als alumnes cap tipus de quota ni aportació voluntària, ni tan sols matrícula, i no només pot sobreviure, també han pogut construir un nou edifici, inaugurat fa dos o tres anys. Com s’ho fan? No ho sé, tal volta no han de mantenir un equip de gent que no fa classes però cobra un sou per dedicar-se al control ideològic dels mestres, a la tasca “pastoral” o a l’administració de la “fundació” , con succeeix en els col•legis de la Salle.

Integrisme a les escoles?

Entre els temes tòpics, i típics, del mes de setembre, entre l'inici de la lliga de futbol o la pesca dels raons, hi trobam el del retorn a les escoles. Es fa precís, doncs, parlar-ne.

Un dels punts que sempre m'han intrigat del sistema educatiu espanyol és el de l'ensenyament religiós, i , sobretot en els col•legis mantinguts amb fons públics, o sia, els centres concertats amb ideari religiós, que a les Balears suposen un bon gruix de les places escolars; tant que moltes famílies que no combreguen amb els principis de l'església catòlica es veuen obligats a dur els seus fills a aquests col•legis per raons de proximitat o perquè no han trobat plaça a cap altre lloc.

Fa alguns anys, no molts, va caure en les meves mans una carpeta amb dotze quadernets, amb el títol de "La pedagogía de los Centros LA SALLE", editat per la "Comisión Regional de Educación La Salle - ARLEP", l'any 1999. He de reconèixer que la seva lectura m'ha esgarrifat (i avui per avui ja hi poques coses que me puguin produir una sensació semblat); tant que m'he dedicat a subratllar-ne alguns paràgrafs, dels quals us en vull fer només un tast.

De bon principi m'he centrat en el quadern nº 2, titulat "El educador lasaliano seglar", on es diuen coses com les següents:

“Juan Bta. de La Salle desea que sus maestros se dejen guiar sólo “por espíritu de fe”, por el espíritu del cristianismo.”

“Sólo cuando el Educador cristiano toma conciencia de su propia identidad ministerial, adquiere el profundo sentido se su persona y de su misión.

“...es el (Dios) que por sí, ha iluminado los corazones de quienes Él eligió para anunciar la palabra a los niños, con el fin de que puedan ilustrarlos descubriéndoles la gloria de Dios.”

“El educador cristiano sabe que sólo Dios inspira palabras de vida eterna: ora con fe y se pone en manos de Dios; confía plenamente en la acción callada y profunda del Espíritu Santo; acude frecuentemente a la mediación amorosa de María...”

“La vocación del laico cobra su plena significación a la luz de la misión de la Iglesia.”

Aquestes només son unes quantes "perles" escollides al atzar. Gairebé a cada linia apareixen expressions com "evangelizar", "integración en la comunidad cristiana", "iluminación divina", “labor pastoral”, "llamada de Dios"...

Amb una paraula, aquest text, per a mi, destil•la integrisme per totes les seves planes.

Fins i tot, a l'hora de descriure el perfil de l'educador lasalià, aquest document -publicat l'any 1999, no cent anys o dos-cents abans- arribar a plantejar la conveniència que els mestres siguin persones lliures de càrregues i responsabilitats familiars:

“...preocupados con sus negocios temporales y el cuidado de la familia, otros viven en solicitud constante por ganar el indispensable sustento para sí y para sus hijos...”

Això i la constant referència a la integració dels mestres en comunitats de fe catòlica, s'acosta molt a un intent d'integrar els educadors en alguna de les nombroses sectes que creixen en el sí de la "Gran Secta Mare Catòlica". Una qüestió que es planteja de manera clara al final de quadern, on es presenta un qüestionari de reflexió i treball. Hi ha una pregunta prou explícita:

"¿Qué supondría para tu compromiso personal y cristiano, llegar a integrarte en un grupo o en una Comunidad de fe?"

Ho repetesc, per a mi, això és integrisme en estat pur. No sé quina serà la vostra opinió. Aquí us ho deix.

El castell de Santueri

Ahir vaig pujar al castell de Santueri, era lluna plena i pensava que tal volta seria possible veure com aquesta sortia sobre la mar. No fou possible, una boira baixa, calitja, tapava tot l’horitzó, de tal manera que era impossible destriar on acabava la mar i on començava el cel.
De qualsevol manera, l’eixida fou prou interessant i serví per a constatar, un cop més, com les velles murades del castell es van degradant dia per dia.
Sé que l’assumpte és complex, que la solució no és fàcil, però això no és excusa per no fer res. El castell de Santueri és un element cabdal del nostre patrimoni històric i s’està fent malbé davant els nostres ulls sense que ningú faci res per impedir-ho.
Jo, simple ciutadà, no som arqueòleg, ni tècnic en patrimoni, ni tan sols polític. Però estim la nostra història i el Santueri n’és un llibre obert, un llibre que cada dia perd planes que el vent s’emporta i la pluja esvaeix. Ja ni ha prou, tan me fa si el castell és de propietat privada o de domini públic; la història ens pertany a tots i ja passa d’hora que les autoritats: municipals o autonòmiques (amb les estatals espanyoles no cal comptar-hi), facin alguna cosa. Basta sortir de les Balears per veure com països amb recursos molt més limitats que nosaltres poden tenir cura del seu patrimoni històric.
I per acabar permeteu-me un apunt de tipus mercantilista. En tot el temps que vaig estat allà dalt, no es va aturar de venir gent, i això que el castell està tancat fa anys i no existeix cap indicació sobre el valor històric i paisatgístic de l’indret. Si es dedicassin a la conservació i l’estudi del nostre patrimoni els milions d’euros que es paguen als personatges mediàtics per promocionar (sense resultats visibles) les nostres illes, tal volta les coses ens anirien un poc millor.

Un enigma prehistòric

Un enigma de la Mallorca prehistòrica.

Revisant arxius gràfics de fa una partida d’anys, he trobat aquesta foto, correspon a una de les parets d’un recinte quadrangular al poblat prehistòric d’Hospitalet Vell (Manacor).
Si aquest recinte ja suposa un enigma per ell mateix, car no correspon les estructures arquitectòniques habituals en aquest període, molt més ho és l’especial disposició d’aquestes pedres.
Entre les teories que he pogut escoltar n’hi ha de tota mena, però predominen les que sostenen que podria tractar-se d’un element ritual, tal volta relacionat amb el culte a la fertilitat; no cal forçar massa la imaginació per veure un penis penetrant una vagina.
Quan ens hem de remuntar milers anys enrere, resulta difícil esbrinar quines eren les intencions dels constructors quan disposaren una composició tan particular. De qualsevol manera aquí la tenim, com un testimoni mut que els nostres avantpassats, a més d’aixecar parets, feien alguna cosa més amb les pedres.
És clar que tot això, als mercaders del territori, els importa ben poc.

de profundis

La Vany

El seu nom no és Vanesa, així doncs, els seus amics i companys d’escola tampoc li deien Vany, però ho deixarem d’aquesta manera perquè no seria discret ni prudent donar a conèixer el seu nom real. A part d’això, aquesta és l’única invenció que hi ha en tota aquesta història.
Vaig conèixer la Vany quan ella tenia dotze anys i cursava el sisè curs de primària, i al llarg d’un any tinguérem una relació que jo qualificaria d’intensa: a part dels caps de setmana, ens veiem cada dia; jo era el seu professor-tutor. Es clar que la nostra relació (aquí podeu deixar de llegit totsjavascript:void(0) els que estau esperant una història escabrosa) no anava més enllà del normal entre professor i alumna i era similar, o idèntica, a la que mantenia amb la resta dels vint-i-cinc alumnes d’ambdós sexes que integraven la classe.
La Vany era una nina (al•lota) desperta, captava les coses al vol, tenia una resposta ràpida, no callava per res i mantenia les seves opinions fins el darrer extrem. Aquest caràcter la convertia en una mena de líder entre els seus companys i, a la vegada, m’ocasionava a mi alguns problemes a l’hora de controlar la seva expressivitat desbocada.
A part d’això, la Vany, tenia un passió irrefrenable per el món de les revistes de coloraines, el glamour i els “famosos”. La seva única i gran obsessió era arribar a ser algú dins el món de la frivolitat, sortir a les portades de les revistes i als programes de més caché de la televisió. En vistes a aquest objectiu s’esforçava en assolir els trets que caracteritzen els personatges que omplen les planes de la crònica en rosa: retre culte a la imatge fins al fanatisme i utilitzar el cervell només com a calculadora. Tant s’esforçà en això que arribà a caure en una anorèxia intel•lectual absoluta, mostrant un refús sistemàtic a qualsevol coneixement que pogués ocupar la buidor del seu cervell.
Vaig dedicar hores a fer-li veure que estava malbaratant les seves facultats per perseguir un somni que, en el millor dels casos, només la convertiria en un ninot de fira. No cal dir que fou, el meu, un esforç balder. Un dia, ja acabant el curs, la Vany me mira amb una cara que ja semblava de comentarista televisiva, i me digué en castellà, perquè el model que ella s’havia fet no podia parlar altra llengua “Y si yo soy feliz de esta manera pa’qué voy a cambiar?”. Vaig pensar que tenia raó la nina, qui era jo per tòrcer el seu destí? Ho havia intentat durant un any i havia estat com escriure damunt l’arena d’una platja. La vaig dir que s’afanyàs, podia fer tard a l’assaig de la coreografia del festival de fi de curs.
Ara he tornat a retrobar la Vany gràcies al facebook. Estic establint contactes amb molts dels meus exalumnes, amb alguns parlam de tan en tant, ara ja com a companys. A la Vany la tenc agregada com a amistat, no record de qui fou la iniciativa i mai no hem parlat ni ens hem enviat cap missatge, però pels seus comentaris puc esbrinar que dels seus somnis de “fama” en queda poca cosa; amb vint-i-dos anys ja acumula varies relacions esgarrades i com a record li queda una criatura que ja va a l’escoleta. De feina no en parla mai, tal volta segueix esperant la seva oportunitat, el casting venturós que la faci pujar als altars de la buidor absoluta.
Aquesta història vull dedicar-la a tots aquells que pensen que per acabar amb el mal que fan els “programes gasòfia” basta canviar de canal o, com a solució extrema, apagar el televisor.