El castell de Santueri

Ahir vaig pujar al castell de Santueri, era lluna plena i pensava que tal volta seria possible veure com aquesta sortia sobre la mar. No fou possible, una boira baixa, calitja, tapava tot l’horitzó, de tal manera que era impossible destriar on acabava la mar i on començava el cel.
De qualsevol manera, l’eixida fou prou interessant i serví per a constatar, un cop més, com les velles murades del castell es van degradant dia per dia.
Sé que l’assumpte és complex, que la solució no és fàcil, però això no és excusa per no fer res. El castell de Santueri és un element cabdal del nostre patrimoni històric i s’està fent malbé davant els nostres ulls sense que ningú faci res per impedir-ho.
Jo, simple ciutadà, no som arqueòleg, ni tècnic en patrimoni, ni tan sols polític. Però estim la nostra història i el Santueri n’és un llibre obert, un llibre que cada dia perd planes que el vent s’emporta i la pluja esvaeix. Ja ni ha prou, tan me fa si el castell és de propietat privada o de domini públic; la història ens pertany a tots i ja passa d’hora que les autoritats: municipals o autonòmiques (amb les estatals espanyoles no cal comptar-hi), facin alguna cosa. Basta sortir de les Balears per veure com països amb recursos molt més limitats que nosaltres poden tenir cura del seu patrimoni històric.
I per acabar permeteu-me un apunt de tipus mercantilista. En tot el temps que vaig estat allà dalt, no es va aturar de venir gent, i això que el castell està tancat fa anys i no existeix cap indicació sobre el valor històric i paisatgístic de l’indret. Si es dedicassin a la conservació i l’estudi del nostre patrimoni els milions d’euros que es paguen als personatges mediàtics per promocionar (sense resultats visibles) les nostres illes, tal volta les coses ens anirien un poc millor.

Un enigma prehistòric

Un enigma de la Mallorca prehistòrica.

Revisant arxius gràfics de fa una partida d’anys, he trobat aquesta foto, correspon a una de les parets d’un recinte quadrangular al poblat prehistòric d’Hospitalet Vell (Manacor).
Si aquest recinte ja suposa un enigma per ell mateix, car no correspon les estructures arquitectòniques habituals en aquest període, molt més ho és l’especial disposició d’aquestes pedres.
Entre les teories que he pogut escoltar n’hi ha de tota mena, però predominen les que sostenen que podria tractar-se d’un element ritual, tal volta relacionat amb el culte a la fertilitat; no cal forçar massa la imaginació per veure un penis penetrant una vagina.
Quan ens hem de remuntar milers anys enrere, resulta difícil esbrinar quines eren les intencions dels constructors quan disposaren una composició tan particular. De qualsevol manera aquí la tenim, com un testimoni mut que els nostres avantpassats, a més d’aixecar parets, feien alguna cosa més amb les pedres.
És clar que tot això, als mercaders del territori, els importa ben poc.

de profundis

La Vany

El seu nom no és Vanesa, així doncs, els seus amics i companys d’escola tampoc li deien Vany, però ho deixarem d’aquesta manera perquè no seria discret ni prudent donar a conèixer el seu nom real. A part d’això, aquesta és l’única invenció que hi ha en tota aquesta història.
Vaig conèixer la Vany quan ella tenia dotze anys i cursava el sisè curs de primària, i al llarg d’un any tinguérem una relació que jo qualificaria d’intensa: a part dels caps de setmana, ens veiem cada dia; jo era el seu professor-tutor. Es clar que la nostra relació (aquí podeu deixar de llegit totsjavascript:void(0) els que estau esperant una història escabrosa) no anava més enllà del normal entre professor i alumna i era similar, o idèntica, a la que mantenia amb la resta dels vint-i-cinc alumnes d’ambdós sexes que integraven la classe.
La Vany era una nina (al•lota) desperta, captava les coses al vol, tenia una resposta ràpida, no callava per res i mantenia les seves opinions fins el darrer extrem. Aquest caràcter la convertia en una mena de líder entre els seus companys i, a la vegada, m’ocasionava a mi alguns problemes a l’hora de controlar la seva expressivitat desbocada.
A part d’això, la Vany, tenia un passió irrefrenable per el món de les revistes de coloraines, el glamour i els “famosos”. La seva única i gran obsessió era arribar a ser algú dins el món de la frivolitat, sortir a les portades de les revistes i als programes de més caché de la televisió. En vistes a aquest objectiu s’esforçava en assolir els trets que caracteritzen els personatges que omplen les planes de la crònica en rosa: retre culte a la imatge fins al fanatisme i utilitzar el cervell només com a calculadora. Tant s’esforçà en això que arribà a caure en una anorèxia intel•lectual absoluta, mostrant un refús sistemàtic a qualsevol coneixement que pogués ocupar la buidor del seu cervell.
Vaig dedicar hores a fer-li veure que estava malbaratant les seves facultats per perseguir un somni que, en el millor dels casos, només la convertiria en un ninot de fira. No cal dir que fou, el meu, un esforç balder. Un dia, ja acabant el curs, la Vany me mira amb una cara que ja semblava de comentarista televisiva, i me digué en castellà, perquè el model que ella s’havia fet no podia parlar altra llengua “Y si yo soy feliz de esta manera pa’qué voy a cambiar?”. Vaig pensar que tenia raó la nina, qui era jo per tòrcer el seu destí? Ho havia intentat durant un any i havia estat com escriure damunt l’arena d’una platja. La vaig dir que s’afanyàs, podia fer tard a l’assaig de la coreografia del festival de fi de curs.
Ara he tornat a retrobar la Vany gràcies al facebook. Estic establint contactes amb molts dels meus exalumnes, amb alguns parlam de tan en tant, ara ja com a companys. A la Vany la tenc agregada com a amistat, no record de qui fou la iniciativa i mai no hem parlat ni ens hem enviat cap missatge, però pels seus comentaris puc esbrinar que dels seus somnis de “fama” en queda poca cosa; amb vint-i-dos anys ja acumula varies relacions esgarrades i com a record li queda una criatura que ja va a l’escoleta. De feina no en parla mai, tal volta segueix esperant la seva oportunitat, el casting venturós que la faci pujar als altars de la buidor absoluta.
Aquesta història vull dedicar-la a tots aquells que pensen que per acabar amb el mal que fan els “programes gasòfia” basta canviar de canal o, com a solució extrema, apagar el televisor.

No m'emociona "la Roja"

Ho confés, no soc capaç de compartir l’entusiasme que bona part de la gent d’aquest país sent per “la Roja”. Potser sigui a causa dels meus escassos sentiments “patriòtics”, potser. El cas és que el concepte d’Espanya, per a mi, es va anar esvaint des del moment en que vaig començar a estudiar història, de tal manera que avui puc entendre que existeix un estat espanyol –a la força m’ho han fet entendre- però no soc capaç de dir que dimonis és Espanya.
De qualsevol manera, tot i considerant la cremor espanyolista de molts dels habitants d’aquesta malaurada terra, no puc entendre aquesta eufòria que fa que els balcons del meu poble estiguin endomassats de “rojo y gualda” com en els millors dies de les festes nacionals franquistes. No s’ha adonat aquesta gent que quan acabi el mundial de Sud-àfrica -que a hores d’ara ja sabem que serà un èxit esportiu- i la ressaca de les cerveses que s’hauran begut per a celebrar-ho, hagi espassat, es trobaran amb unes tarifes elèctriques impagables, el butà i la resta de combustibles més cars, els sous més baixos, l’acomiadament laboral més fàcil, el trobar feina més difícil i, sobretot, la supervivència més complicada. No crec que aleshores, veure els “señoritos de la Roja” sortint a les portades de les revistes gaudit de les milionàries primes que entre tots els haurem pagat, serveixi de consol.
Jo, per fugir del fàstic que me provoca veure com l’esport d’élite s’ha convertit un negoci escandalós i el sistema pel qual una colla d’espavilats s’omplen les butxaques de doblers públics, seguiré intentant l’evasió, llegint, contemplant imatges i escoltant música. Per imatge us deix aquesta de fa uns quants anys, tal volta set, un dia de Sant Agustí, a la porta del convent de Felanitx, a l’hora de l’ofici major. La música no la posaré (no vull conflictes amb la SGAE) però us suggeriré “Crystal Silence” de l’àlbum “Return to Forever” de Chick Corea, una meravella relaxant.

Núvols sobre els ametlers

Nuvols sobre els ametlers

Entre la gent que jo conec hi ha pagesos, picapedrers, enginyers, professors, manobres, desenfeinats (molts), llanterners, algun mossèn, biciclistes, forners, mestres d’escola (amb el sou retallat), policies (també amb el sou retallat), metges de molt divers pelatge, ramaders, taverners, sabaters, mariners, patrons de barca, maquinistes de tren, terrissaires, torrapipes, trescallits i la més variada fauna que déu nostre senyor pugui imaginar. Però us juro, amb jurament d’agnòstic, descregur, republicà i apostata, que no conec ningú, però ningú, que faci feina a un camp de golf.
I ara estareu pensant: aquest Biel ha acabat de perdre el poc seny que li quedava. On treu cap aquesta diatriba? A què ve tot això?
Doncs molt simple, cavallers, i, sobretot, dames del meu suplici. Ho dic perquè ens vengueren que els camps de golf ens havien de fer rics a tots; i quan dic a tots vull dir a tots! Fora punyetes! Aquí tot cristo podria fermar els cans amb llangonisses amb els doblers que ens entrarien pel “green”.
Doncs, mira tu per on, ens hem assabentat que això del golf només servia per omplir les butxaques d’una partida d’aprofitats i per engolir bona part del pressupost destinant a promocionar el turisme illenc. Si ara mateix es demostràs que tota aquesta moguda dels camp de golf de Pula només és una dèria del fiscal anticorrupció, que persegueix el PP, potser els implicats en surtin amb aigües fresques (recordau el cas túnel de Sóller), però el que queda demostrat és que nosaltres, els malintencionats de sempre que desconfiàvem dels camps de golf, teníem raó quan desconfiàvem dels promotors. És clar que ells tindràn els doblers, ben guardats i ben segurs, i a nosaltres només ens quedarà la raó... i les galtades si se’n perd alguna.
A tot això... què vol dir aquesta imatge? Doncs, com sempre res. Però me serveix per a relaxar-me. Aquests núvol sobre els ametlets m’omplen de goig. I si ho acompanyau amb el “Saturne” de Brassens, ho fareu igual que ho faig jo.

Imatges per asserenar l’esperit

Imatges per asserenar l’esperit.

En aquests temps que correm es fa precís, si volem sobreviure, trobar la manera posar una mica de pau i de calma en les nostres atrafegades vides. Jo tenc el costum d’acudir a la música o les imatges, i molt sovint, quasi sempre, a ambdues coses a l’hora.

Avui, per no pensar en els casos de corrupció política que en comptes de minvar sembla que revenen com l’all (acab d’assabentar-me dels milions d’euros que el govern de Mates va abocar al camp de golf de Pula), o en la doblerada que costa a un país en crisi tenir “la roja” devers Sud-àfrica, he hagut d’acudir un cop més a la meva particular teràpia. Mentre escoltava aquell “Preludi per a la migdiada d’un faune” de Claude Debussy, que tantes vegades m’ha fet companyia, anava repassant les imatges que tenc guardades al disc dur de l’ordinador. Entre moltes altres, he triat aquesta: un bocí de la costa santanyinera en un dia de mar calmada. Me sembla mentida que a pocs metres d’on fou captada aquesta imatge s’hi trobin els edificis dels monstruosos apartaments de Sa Barca Trencada, però passem això per alt i relaxem-nos en la contemplació d’aquestes penyes. Segur que Cosme Aguiló, el gelós guardià de la nostra toponímia, ens podria aportar el nom de cada penya; jo només puc identificar l’entrada de Cala Mondragó, o dir que l’indret des d’on va fer-se la foto es diu “es Caragoler”

NOTA AL MARGE: com a curiositat per als lectors de “Els déus irresponsables” us diré que la imatge fou captada des de l’indret exacte on acaba la novel·la.