Ho confés, no soc capaç de compartir l’entusiasme que bona part de la gent d’aquest país sent per “la Roja”. Potser sigui a causa dels meus escassos sentiments “patriòtics”, potser. El cas és que el concepte d’Espanya, per a mi, es va anar esvaint des del moment en que vaig començar a estudiar història, de tal manera que avui puc entendre que existeix un estat espanyol –a la força m’ho han fet entendre- però no soc capaç de dir que dimonis és Espanya.
De qualsevol manera, tot i considerant la cremor espanyolista de molts dels habitants d’aquesta malaurada terra, no puc entendre aquesta eufòria que fa que els balcons del meu poble estiguin endomassats de “rojo y gualda” com en els millors dies de les festes nacionals franquistes. No s’ha adonat aquesta gent que quan acabi el mundial de Sud-àfrica -que a hores d’ara ja sabem que serà un èxit esportiu- i la ressaca de les cerveses que s’hauran begut per a celebrar-ho, hagi espassat, es trobaran amb unes tarifes elèctriques impagables, el butà i la resta de combustibles més cars, els sous més baixos, l’acomiadament laboral més fàcil, el trobar feina més difícil i, sobretot, la supervivència més complicada. No crec que aleshores, veure els “señoritos de la Roja” sortint a les portades de les revistes gaudit de les milionàries primes que entre tots els haurem pagat, serveixi de consol.
Jo, per fugir del fàstic que me provoca veure com l’esport d’élite s’ha convertit un negoci escandalós i el sistema pel qual una colla d’espavilats s’omplen les butxaques de doblers públics, seguiré intentant l’evasió, llegint, contemplant imatges i escoltant música. Per imatge us deix aquesta de fa uns quants anys, tal volta set, un dia de Sant Agustí, a la porta del convent de Felanitx, a l’hora de l’ofici major. La música no la posaré (no vull conflictes amb la SGAE) però us suggeriré “Crystal Silence” de l’àlbum “Return to Forever” de Chick Corea, una meravella relaxant.
