Estic en contra del TIL

Quedi clar de bon principi que no tenc res en contra de l’ensenyament de la llengua anglesa, si fos possible, jo voldria que les al•lotes i els al•lots d’aquest país, en acabar la seva educació primària, a més d’haver participar en unes quantes festes de Halloween, fossin capaços de llegir, en versió original, Faulkner, Joyce o Whitman (per posar alguns exemples d’autors en llengua anglesa que suposo els apologistes del TIL no han llegit). Estic en contra del TIL perquè és una mesura precipitada i no consensuada, imposada des de la majoria parlamentaria sense que ningú hagi explicat d’on ha sortit tal invent, sense que es conegui qui són els tècnics en pedagogia que l’han parit ni quins antecedents es tenen d’aplicacions de sistemes similars en països del nostre entorn. Estic en contra del TIL perquè s’ha implantat sense tenir en compte l’opinió dels professionals que l’han d’aplicar, que són els que hi entenen. Estic en contra del TIL perquè em sembla un atac directe (un més) contra la llengua i la cultura d’aquest país. Un nou moviment de l’eunuc intel•lectual que dirigeix el sector més totalitari de la dreta balear, el mateix que ha vist com fracassaven els altres intents que ha fet per desterrar el català de les escoles públiques, el mateix que subvenciona escoles de l’Opus Dei on es segreguen els alumnes per sexes... Estic en contra del TIL perquè com a mestre (ara jubilat) sé que fracassarà. Al llarg de la meva vida professional he fet classe de gairebé totes les assignatures i se prou bé la dificultat de fer entendre als alumnes matèries com les matemàtiques, parlant la seva llengua, no veig com es podrà fer en una llengua que els fillets que tant semblen preocupar na Cuanamari no entenen; com a molt, l’anglès que aprendran amb aquest sistema els servirà per córrer darrere els turistes per la platja, clamant “Alooo mister, luky luky, uan euro, plis...!”.

De quina majoria parla en Bauzá?

La demagògia és una de les principals eines dels dictadors, una eina que José Ramón Bauza i els seus escolans del PP utilitzen molt sovint. Avui, en Bauzá, n’ha donat una lliçó al Parlament Balears, parlant de la vaga de docents. Només n’he sentit un petit fragment, però m’ha bastat per a comprovar la vena que alimenta aquest home. Entre bajanades del tipus “l’ensenyament en català és el culpable del fracàs escolar” o “nosaltres només defensam la llibertat”, ha plantejat un únic argument: el TIL s’imposarà caigui qui caigui, i ells estan legitimats per a fer-ho, perquè la majoria dels habitants d’aquestes illes els varen votar. Ja hi tornam a ser... la famosa majoria. Quan entendran aquests del PP que una majoria absoluta parlamentària no reflexa l’opinió dels ciutadans? A les darreres eleccions hi va haver exactament 194680 ciutadans que expressaren amb el seu vot la voluntat de ser governats pel senyor Bauzá, si comptam que el nombre de possibles votants és de 732666, resulta que n’hi ha 537986 que no ho feren així. On és aquesta majoria, senyor Bauzà? Mentre, al carrer, la comunitat escolar segueix donat una lliçó de valor i dignitat.

UNA PASSA MÉS CAP A UN ESTAT DICTATORIAL

Mentre la majoria de la comunitat educativa d’aquest país està intentant salvar el nostre futur (els alumnes d’avui seran els que prendran es decisions d’aquí a una partida d’anys), aquest personatge que arribà al poder amb el suport del 26’5% de l’electorat (vetaquí la “immensa majoria”), està maquinant noves estratègies per retallar-nos el poc que ens queda de democràcia. Ara, un cop més amb l’austeritat com a excusa, vol reduir el nombre de diputats de Parlament i deixar-los sense sou, només cobraran dietes. Bé, així, d’entrada la mesura pot semblar encertada i fins i tot algun dels seus detractors podrà pensar que aquest home, a la fi, fa alguna cosa que no és un disbarat. No ens deixem enganyar, rere aquesta mesura hi ha una maniobra demagògia pròpia d’un cervell maquiavèlic i demagògic. Reduir el nombre de diputats, i també els regidors dels ajuntaments, seria una mesura molt encertada si abans es canviàs la llei electoral i s’implantàs un sistema que representi d’una manera proporcional el conjunt dels votants del país, fer-ho amb el sistema actual, és una manera de fer fora les minories discordants i donar més poder als poderosos. Pel que fa a les dietes, em sembla una manera molt fosca de fer anar els doblers públics allà on vulgui el govern, amb una impunitat gairebé absoluta.

La nit de glòria de Luzi P.

Iluminada Pérez Cabrer, "Luzi, para los amigos", es trobava insatisfeta i neguitosa, la seva vida li semblava buida i sense sentit. Ofegada dins el que, per a ella, era un poblet insignificant, somniava en la fama i l'èxit, en el camp que fos, tant li feia, la qüestió era sortir a les revistes de coloraines i als programes de xafardeig de la televisió. Si hagués nat filla d'una folklòrica de “tronío”, d'un torero de “postín”, o de qualsevol de les muses de la Jet Set, tot seria d'una altra manera. Als vint-i-set anys, amb un matrimoni, un divorci i una partida de relacions frustrades, ja s'hauria fet una renda a força de vendre exclusives. Però el seu pare fou un funcionari castellà que vingué a Mallorca cap als anys seixanta; en menys d'un any ja havia caigut en els paranys d'una petrera ben plantada que es convertí en "la señora de Pèrez" i oblidà qualsevol referència a la seva nissaga de pagesos, jornalers i menestrals. La millor via que trobà Iluminada Pérez per donar sortida a les seves ànsies de realitzar-se, fou l'escriptura. Va provar d'escriure poemes, relats curts i, fins i tot, s'atreví amb una novel•la. Mai no aconseguí que cap editor li fes cas, naturalment no va pensar que aquest rebuig fos per la manca de cohesió de les seves idees i el caos sintàctic dels seus escrits; ben al contrari: ho atribuïa al fet d'escriure en castellà a un país dominat per l'imperialisme catalanista. Fins que un dia va descobrir la seva autèntica vocació: la denúncia social. A la secció de Cartes al Director d'un setmanari local va publicar un patètic escrit denunciant la marginació i el rebuig social que patien els castellanoparlants, com ella mateixa, per part dels nadius; als quals acusava de racistes, xenòfobs, intolerants, incultes i de ment estreta. Els mallorquins, deia, eren uns caparruts, aferrats a una llengua i a una bandera de poble petit, ignorants dels vents d'universalitat que bufaven arreu del món. Naturalment, aquesta carta fou molt comentada pels lectors del setmanari. Quasi tots en desacord amb les tesis de la Pérez (cal tenir en compte que la majoria d'aquests lectors eren mallorquins, els castellanoparlants del poble s'inclinaven per la premsa futbolera i les revistes de famosos). A la tertúlia dels irreductibles, Omar Bonet (un pintor nat a Montevideo, fill de pare mallorquí i mare argeliana) amb la ironia de sempre, proposà la creació d'un club de fans de Luzi Pérez "Aquesta al•lota no té preu, jo no havia rigut tant des que aquell forner de s'Horta va abandonar la política i va deixar d'escriure cartes al setmanari". Costança Riera Nicolau, que amb el pas dels anys semblava com si les rues que li sortien a la cara les perdés a la llengua, va declarar sense manies: "Aquesta, el que té es un atac greu d'abstinència sexual; amb dues o tres fornicacions per setmana li fugiria tota la pomeria". Jaume Rosselló Binimelis, el vell mestre d'escola, famós per les seves prediccions (no sempre encertades), es va torbar una mica a parlar, el cap darrer va sentenciar: "Ja podeu riure ja, però us assegur que aquesta al•lota arribarà lluny; té la quantitat suficient d'ignorància i de buidor que avui en dia cal per triomfar. Si segueix així la veurem Consellera" Aquesta vegada les prediccions de Jaume Rosselló Binimelis s'anaren complint, Iluminada Pèrez continuà escrivint. A més de la seva particular croada en contra del racisme mallorquí, s'engrescà en molts altres temes: presentà desfilades de moda, escrigué un llibre de cuina tot i que era incapaç de fet una truita condreta, organitzà festivals del tipus "Libertad sin ira, libertad" en homenatge a determinades víctimes del terrorisme i es feu assídua a tot tipus de saraus on tingués ocasió d'aparèixer fotografiada al costat de la "gent guapa". L'any 2011, el Partit del Creixement Sostingut guanyà les eleccions. Un element tan valuós com "la Luzi" no es podia deixar perdre i així ho va entendre el nou president de la Comunitat Autònoma de Illes Balears, el Molt Honorable Sr. Helmut Jaramillo Braun que la incorporà immediatament al seu projecte: el "The honey futur". La primera feina d'Iluminada Pèrez com a consellera de Cultura Educació i Esports fou desterrar totalment el català de les escoles i de l'administració autonòmica. Un cop complert aquest deure històric es dedicà a treure el màxim de profit a la nova situació. Com un peix dins l'aigua presidia una "misa rociera", una festa de cervesa i salsitxes a la bierstrasse o l'aniversari de la mort de Lady Di celebrat amb gran pompa per la colònia britànica. Els malintencionats de sempre, conten que en una ocasió volgué presidir el Ramadà. Els magrebins, molt amablement, la informaren que el Ramadà era un mes de dejuni i penitència on no hi tenien cabuda les glòries mundanes. L'autenticitat d'aquesta història mai no ha estat demostrada però, pocs dies després del Ramadà, Karim Fadili, president de l'associació d'immigrants magrebins Ibn Batuta, fou acusat de conducta antisocial i el varen internar a la reserva indígena del Clot de la Grava de Porreres, allà on enviaven els aborígens que es negaven a integrar-se. Cap al tercer any de legislatura, el govern de Jaramillo Braun començà a tenir problemes. El "The honey futur" resultà més empalagós, si cap, que el seu propi nom. El turisme de qualitat, l'objectiu sempre perseguit i mai assolit pels cap-pares de l'economia illenca, es trobava cada cop més lluny del paradís de ciment, asfalt i benzineres que des de la darreria del segle passat s'havia anat creant. Els europeus d'alt poder adquisitiu, cansats de renous, ja en tenien prou amb les autopistes dels seus països. Les masses de holligans que omplien la vorera de mar, ja havien pagat al seu país totes les cerveses que es podien beure a Mallorca, aquí, per tant, feien més destrossa que despesa. Els inversors i promotors, com les rates, començaren a abandonar el vaixell als primers símptomes de naufragi. Tot semblava a punt de fer flamada quan la Unió Europea decidí posar en marxa un programa de Recuperació i Conservació de les Cultures Minoritàries; un programa al qual es dedicarien una quantitat impressionant d'euros. Jaramillo Braun i els seus van adonar-se que aquella podia ser l'ocasió que estaven esperant per refer la malmesa economia illenca. Calia demostrar que a Mallorca hi havia una cultura minoritària i amb trets ben diferenciats que era necessari conservar. Iluminada Pèrez va suggerir que Mallorca podia ben bé aspirar a ser la regió pilot d'aquest importantíssim projecte. Suggeriment que fou aprovat amb entusiasme per part del Govern. L'equip de la consellera es posà en feina immediatament. Però elaborar la documentació que havia de demostrar que Mallorca tenia una cultura autòctona era una empresa fora de les seves possibilitats. Conèixer les col•leccions primavera-estiu de tots els modistos europeus no servia de res a l'hora de confeccionar un catàleg del patrimoni historicocultural d'una comunitat arrasada per anys de progrés i creixement descontrolats. A la fi, amb l'ajuda (molt ben pagada, per cert) d'un equip de professionals de la publicitat, especialistes en fer passar figues per llanternes, s'aconseguí que els dossiers que havien de presentar-se a Brussel•les fossin impecables. Iluminada Pérez estava segura que la proposta encantaria els europeus, l'únic problema residia en que ella no parlava català i difícilment podria convèncer aquells senyors tan esquiterells si no era capaç de parlar la llengua de la cultura que suposadament representava. Per resoldre aquest darrer problema es va acudir a una de les plomes mercenàries de més prestigi: Manuel Surroca Alemany, escriptor ampul•lós i de grans recursos retòrics que, des dels temps de la prehistòria canyellista, havia viscut xuclant dels diners públics tota casta de subvencions i tractes de favor. Mimètic com ningú s'havia adaptat perfectament a la nova situació, ara escrivia en castellà i dirigia una publicació editada per la Conselleria Adjunta a la Presidència. Surroca va llevar la pols al diccionari de català i va escriure un parlament on s'enaltien els valors eterns de la cultura autòctona de les Balears, començant pel Myotragus, passant per Sor Tomasseta i acabant amb el sopar de matances d'un exbatle de Muro. Per acabar l'operació de maquillatge es va reconvertir el nom de la consellera que fou catalanitzat d'aquesta manera: Maria de les Llums P. Cabrer, tot i que en privat es fes anomenar com Luzi P. Luzi P. ho va intentar, encara dins l'avió que la portava a Brussel•les repassà en veu alta una mala fi de vegades el parlament que havia de llegir. No hi havia manera; tants d'anys d'anticatalanisme militant la traïen i el seu esforç era inútil, pareixia talment una locutora de la televisió valenciana. En vista que d'aquella manera no podia anar i tenint en compte el que hi havia en joc, va accedir al suggeriment d'un dels seus assessors: podia al•legar una repentina faringitis aguda que la impossibilitava de parlar. Vanessa Garcia, una secretària que havia viscut molts d'anys a Catalunya, podia llegir el parlament i d'aquesta manera sortirien del pas. Tot va anar de primera, tal com havien previst, els parlamentaris europeus s'empassaren el magnífic dossier que la delegació balear va presentar i van escoltar el magnífic parlament que Vanessa Garcia va llegir en nom de la consellera, greument afectada per aquella malaltia repentina. Tothom donava per fet que les Illes Balears eren un exemple de respecte i conservació de les cultures autòctones. Un exemple que mereixia ésser recolzat amb els fons econòmics de la Comunitat Europea, per tal de marcar la pauta a seguir amb les altres cultures minoritàries. Per sentenciar el triomf de Luzi P. només restava el tràmit de l'aprovació per part de la comissió corresponent que s'havia de reunir l'endemà al matí. Aquella nit, Luzi P. es va posar les seves millors gales per tal de lluir com mai; havia d'acudir a un sopar que oferia l'Institut de les Cultures Europees. Ella com a representant de la regió virtualment guanyadora d'aquell importantíssim projecte cultural, estava destinada a ésser l'estrella de la nit. A la fi havia arribat al cim de les seves aspiracions, només la incomodava haver de mesurar les seves paraules, per mor d'aquella malaltia que havia hagut d'inventar-se. Al seu costat hi va seure Alain Spinoza, representant de l'illa de Còrsega, un home educat, amable i atractiu que es desfeia en atencions. Luzi P., estava a punt d'esclatar de goig, el seu triomf no podia ésser més complet. Spinoza procurava que la seva copa de vi d'Alsàcia sempre fos plena, mentre, per deferència a ella, s'esforçava a parlar català encara que farcit d'expressions italianes i franceses. Per sort ella només havia de respondre amb monosíl•labs degut a la seva malaltia. Luzi P. mai no havia estat bevedora de vi. De fet era una addicta a la cocacola. Una addició que en aquell viatge hagué d'oblidar: els seus assessors d'imatge consideraren que la representant d'una cultura autòctona mediterrània no podia retre culte al símbol més important de l'imperialisme econòmic nord-americà. I per aquí vingué la desfeta. El vi alsacià li juga una mala passada, els colors li pujaren a la cara sota la capa de maquillatge. Guarida miraculosament de la seva afonia comença a rallar pels colzes, en castellà naturalment, i amb el to de veu que els espanyols solen utilitzar després d'un sopar regat abundantment. En el moment àlgid de la seva eufòria s'enfilà damunt la taula i davant els ulls astorats de la flor i la nata de la cultura de les Europes es posà a cantar allò de "Banderita tu eres roja, banderita tu eres gualda...", després vingué "El Emigrante" i entre el deliri dels fotògrafs de premsa acabà el seu recital amb "Que viiiiiiiva EEEEEEEspaña". Tot just quan cridava "Mallorca es un paraíso a pesar de los mallorquines!", va caure de la taula. L'acció decidida d’Alain Spinoza la salvà de les possibles lesions físiques però la foto de la consellera, cuixes enlaire, en braços d'aquell cors fornit i plantós, havia d'ésser portada de les revistes de societat de mitja Europa. Al matí següent encara era al llit, amb el cervell que, talment una pilota de tennis, li rebotia de part a part del crani, quan Vanessa Garcia arribà amb la notícia que l'experiència pilot del Programa per a la Recuperació i Conservació de les Cultures Minoritàries es realitzaria a l'Illa... a l'illa de Còrsega.