dijous, 30 de desembre de 2010

Més obra pública? Sí, però...


Aquests darreres dies he llegit a la premsa que al llarg de 2011 el nostre govern realitzarà un seguit d’obres públiques (electrificació del tren, carreteres...) que suposaran inversions multimilionàries i llocs de feina per a més de 10.000 persones que avui es troben en situació d’atur.
Fins aquí me sembla perfecte, tot i que no tenc massa clara la necessitat de moure obra pública només per donar feina a la gent que no en té. Vull dir que invertir els fons que s’haurien de dedicar a les pensions, als sous, a la sanitat, a l’atenció social bàsica, o a l’educació, i dedicar-los a promoure obra pública amb l’única finalitat de rebaixar les bosses d’atur, me sembla el negoci de madò Coloma.
El que realment me preocupa de tot això, és la manera com se duran a terme aquestes inversions. En principi, que ens arribin doblers del govern central per a inversions en infrastructures és una bona notícia, molt bona, d’això no hi ha dubte. I si aquestes inversions, a més d’invertir-se en obres necessàries, reverteixen en llocs de feina pels aturats que tenim avui a la nostra comunitat, molt millor. El que em fa por, és que com ha succeït en ocasions precedents, aquestes quantitats vagin a parar a les arques d’unes empreses que en comptes de contractar la gent que avui és aquí i no té feina, contracten personal de fora perquè això els reporta mes beneficis.
D’aquesta manera ens trobarem amb la mateixa bossa d’aturats que tenim avui en dia, mentre que des de fora ens arribarà un nou contingent de treballadors sense qualificar, amb contractes de fam, i que a més serviran d’amplificador a la crida de noves onades immigratòries.
No vull dir amb això que estigui en contra de les inversions públiques, només vull expressar e meu temor a que torni succeir el que ja hem vist abans. El capital no té consciència, ni sentiments, ni pàtria. Encara record quan el senyor Matas, el del PP, ens deia que el futur de la nostra comunitat depenia de la construcció.

diumenge, 26 de desembre de 2010

La responsabilitat dels polítics


Fins on arriba la responsabilitat dels polítics? Vetaquí una pregunta que molts de ciutadans ens feim. La resposta, en un país civilitzat, democràtic, independent i just, la trobaríem a les lleis i en els jutges encarregats d’interpretar-les. Aquí, a casa nostra, tal volta sigui així, però la cosa no està prou clara com per fer-ho entenedor a un foraviler com som jo. Tot aquest preàmbul surt a partir de la sentencia del jutjat contenciós-administratiu núm 1 de Palma, condemnat l’Ajuntament de Felanitx (o sigui, tots els felanitxers) a pagar 273.544’98 € com a indemnització a un particular a causa de l’adjudicació incorrecta (il•legal) de l’explotació de la platja de Cala Ferrrera.

Resulta que la majoria absoluta del PP que governa Felanitx des de fa quasi vuit anys, atorgà aquesta concessió a una empresa (suposadament d’algú de la seva corda) en contra dels informes dels tècnics i dels advertiments de la oposició. Ho feren perquè tenien majoria absoluta i podien fer-ho –no en mancaria d’altra, de què serveix guanyar les eleccions si no poden fer un favor a un amic? Però ara, quan els jutges diuen que és hora de pagar la malifeta, ens toca a tots fer el ferrer, mentre, els polítics que aprovaren la concessió fraudulenta i l’empresa que se’n va aprofitar, segueixen gaudint dels seus dies de vi i roses.

D’una altra banda resulta que al pressupost d’aquest any no hi ha cap partida per fer front a tal indemnització, aquests doblers hauran de sortir d’altres partides, en contra dels informes d’intervenció. Però com que els del PP tenen majoria absoluta...

divendres, 17 de desembre de 2010

El senyor Aznar... per exemple.


Ahir parlava d’aquesta gent, els grans empresaris d’aquest país, que es troben tan ben instal•lats en la crisi que no esperen que en puguem sortir per ara, i, per suposat, no fan comptes fer res perquè així sigui. Avui, al diari Ultima Hora, acab de llegir un article de Gabriel Ferret, tan encertat com sempre, en el que explica com una societat limitada anomenada famaztella (família Aznar Botella) dedicada a gestionar la venda dels llibres i les conferències de l’anterior president del govern espanyol, ha tingut uns beneficis milionaris aquest darrer any. Vetaquí un exemple ben significatiu del que explicava ahir: un personatge com l’Aznar, que mentre va governar Espanya féu florir l’especulació immobiliària i, en conseqüència la corrupció, fins a nivells d’escàndol; tant que a alguns (els de sempre) els “iba bien”; ara, en temps de crisi, s’està inflant a fer doblers. I a més ho està fent venent llibres i fent conferències sobre la manera de treure’ns d’un carreró sense sortida en el qual ell i altres de la seva corda ens van ficar.

Una altre punt a considerar seria el perfil dels que compren els llibres d’aquest personatge o assisteixen a les seves conferències. Per a mi, només un betzol integral, un aspirant a corrupte, o un corrupte experimentat, pot arribar a aquest punt de ceguesa mental. Això, tal volta, podrà ser tema per a un altre article.

dijous, 16 de desembre de 2010

De quina crisi parlen els empresaris?


Els de la CAEB, l’empresariat balear, ens diuen que aquesta crisi pot durar fins l’any 2014; i jo me deman de quina crisi estan parlant: de la seva o de la meva? Perquè crec que parlam de dues crisis molt diferents. I si parlam del paleta que fa una partida d’anys guanyava, sense passar gens de pena, el doble que un mestre d’escola, parlam d’una altra crisi; i si estam parlant de l’emigrant magrebí que es va endeutar amb les màfies del seu país per arribar aquí amb una pastera creient que, com li havien dit, seria tocar terra i poder fermar els cans amb llonganisses, estam parlant d’una altre mena de crisi.
Pel que fa als empresaris me sembla que tenen un bon callar. Aquesta crisi l’han provocada ells amb l’aberrant model econòmic que ens imposaren, i que encara ara, fort i no et moguis, estan defensant. Un model basat en el totxo i el ciment, i, per suposat, en el consum escandalós de territori. Ara han fixat la data de sortida del túnel per l’any 2014; una especulació com qualsevol altra. Què saben ells? Si no n’han encertada ni una des dels anys seixanta del segle passat quan començaren a fer combregar la gent amb rodes de molí.
D’una altra banda, aquestes previsions me semblen una manera de curar-se en salut. Tenen clar que el PP (el seu partit, no ens deixem enganyar) guanyarà les properes eleccions, i saben que el PP no té la formula per a sortir de la crisi, així, amb aquestes declaracions ja li donen un marge de tres anys a partir de les eleccions de 2011. Llavors ja s’inventaran alguna cosa per fer durar la tempesta econòmica fins que a ells els convengui.
I si algú dubte que aquesta crisi els ha anat molt bé als grans empresaris basta analitzar el que ha succeït del 2008 ençà: els assalariats han perdut poder adquisitiu, les prestacions socials gairebé han desaparegut, les inversions en educació i cultura es troben sota mínims, arribar a cobrar una pensió és cada cop més difícil, el Govern no sap que fer amb els immigrats que “ells” feren venir per disposar de mà d’obra barata... és necessari seguir explicant misèries? I entre tant aquests grans empresaris, els taurons de les finances i els negocis, segueixen bravejant amb els seus iots, els seus cotxes de luxe i els seus xalets.
Així puc entendre, tot i que no puc justificar-ho de cap manera, aquest picapedrer d’Olot que ha restat tranquil i satisfet després d’empaitar a trets uns empresaris i uns funcionaris de banc. Crec que, malauradament, aquest cas no serà el darrer d’aquest tipus que veurem en poc temps.

divendres, 10 de desembre de 2010

REFLEXIÓ PER A UN TEMPS DE CRISI


Quan temps fa que ens trobam submergits en aquesta crisi? Els polítics i els economistes diuen que ens en sortirem, en el discurs dels que governen, la sortida del túnel ja es beslluma; si escoltam els de l’oposició, no cal esperar cap millora fins que ells arribin al poder.
Jo, que ja he perdut la fe en els polítics i en els economistes, pens que no en sortirem d’aquest embolic fins que aquells que manegen el poder de debò, els que ens ficaren a tots dins aquest laberint, no trobin una manera millor de continuar omplint-se les butxaques. Perquè no tothom hi perd en aquesta crisi, ara mateix hi ha qui està fent negocis milionaris i qui l’ha aprofitada per a llevar-se del damunt la responsabilitat de les malifetes anteriors i partir amb els diners, deixant amb el cul a l’aire milers de famílies –algú sap que se’n ha fet del Pocero?- Voldria que els cervells gloriosos, experts en economia internacional, que no varen saber (o voler) veure que el sistema estava a punt de petar, m’expliquin on van a parar els diners de la retallada de sous als funcionaris, la congelació de les pensions, la supressió de prestacions socials...
I si us estau demanat el motiu de tota aquesta reflexió, que tal volta hauria de figurar a l’inici en comptes de fer-ho al final; jo us el diré: aquest migdia he sentit per un noticiari que el preu del combustible està a punt d’assolir el seu màxim històric, per una altra banda el preu del barril de petroli cru és més baix que ara fa dos anys i de cada cop són més les benzineres on ens hem d’autoabastir perquè han reduït el personal de manera dràstica. Si algú ho entén i m’ho vol explicar...

dimecres, 8 de desembre de 2010

Un cop més a la cua en aducació


Puntual com les pluges a la tardor ens arriba l’informe Pisa que valora el nivell educatiu dels estudiants de 15 anys a 67 països. I com cada any els resultats ens mostren la trista i negra realitat que ens afecta a casa nostra pel que fa a aquest tema. A l’estat espanyol els resultats són molt mediocres i la nostra comunitat es troba gairebé a la cua de l’estat, només per davant Canàries, Ceuta i Melilla.
Aquest informe, com cada any, és objecte de diferents lectures per part dels polítics: els que governen i els sindicats d’educació intenten fer-ne una lectura positivista, destacant aquelles xifres que poden ser una mica favorables, mentre el PP aprofita, com sempre, per apedregar el govern i presenta propostes fantasmals de reformes educatives. Res... al cap i a la fi, aigua torrada, com diuen per Felanitx. L’any que ve és més probable que ens trobem en les mateixes. El problema ve de lluny i aquests resultats no són res més que el reflex d’una societat que va triar un model econòmic basat en l’especulació, la baixa qualitat en tots els sentits i el consumisme convulsiu. Un món on es cotitza més una fumada de manobre que una hora de mestre d’escola per força ha d’acabar en la barbàrie.
Poc a poc les nostres escoles –sempre un reflex de la societat- s’han anat convertint en una mena de club d’esplai, on es fomenta la buidor i anorèxia intel•lectual, si l’informe Pisa valoràs els coneixements dels nostres adolescents sobre els darrers models de telèfons mòbils o programes de gasòfia televisiva és més que probable que els resultats serien molt més positius. Pensant en això me ve a la memòria el comentari d’un vell mestre que veient com a les classes d’anglès, en comptes de llegir a Faulkner –per posar només un exemple- professors i alumnes es dedicaven a preparar vestits de monstres i bruixes quan arriba la nostra festa de Tots Sants, comentava: “De tant voler ser com els americans, potser aquests al·lots podran entendre l’anglès, però no tindran res a dir”.