dijous, 30 de desembre de 2010

Més obra pública? Sí, però...


Aquests darreres dies he llegit a la premsa que al llarg de 2011 el nostre govern realitzarà un seguit d’obres públiques (electrificació del tren, carreteres...) que suposaran inversions multimilionàries i llocs de feina per a més de 10.000 persones que avui es troben en situació d’atur.
Fins aquí me sembla perfecte, tot i que no tenc massa clara la necessitat de moure obra pública només per donar feina a la gent que no en té. Vull dir que invertir els fons que s’haurien de dedicar a les pensions, als sous, a la sanitat, a l’atenció social bàsica, o a l’educació, i dedicar-los a promoure obra pública amb l’única finalitat de rebaixar les bosses d’atur, me sembla el negoci de madò Coloma.
El que realment me preocupa de tot això, és la manera com se duran a terme aquestes inversions. En principi, que ens arribin doblers del govern central per a inversions en infrastructures és una bona notícia, molt bona, d’això no hi ha dubte. I si aquestes inversions, a més d’invertir-se en obres necessàries, reverteixen en llocs de feina pels aturats que tenim avui a la nostra comunitat, molt millor. El que em fa por, és que com ha succeït en ocasions precedents, aquestes quantitats vagin a parar a les arques d’unes empreses que en comptes de contractar la gent que avui és aquí i no té feina, contracten personal de fora perquè això els reporta mes beneficis.
D’aquesta manera ens trobarem amb la mateixa bossa d’aturats que tenim avui en dia, mentre que des de fora ens arribarà un nou contingent de treballadors sense qualificar, amb contractes de fam, i que a més serviran d’amplificador a la crida de noves onades immigratòries.
No vull dir amb això que estigui en contra de les inversions públiques, només vull expressar e meu temor a que torni succeir el que ja hem vist abans. El capital no té consciència, ni sentiments, ni pàtria. Encara record quan el senyor Matas, el del PP, ens deia que el futur de la nostra comunitat depenia de la construcció.

diumenge, 26 de desembre de 2010

La responsabilitat dels polítics


Fins on arriba la responsabilitat dels polítics? Vetaquí una pregunta que molts de ciutadans ens feim. La resposta, en un país civilitzat, democràtic, independent i just, la trobaríem a les lleis i en els jutges encarregats d’interpretar-les. Aquí, a casa nostra, tal volta sigui així, però la cosa no està prou clara com per fer-ho entenedor a un foraviler com som jo. Tot aquest preàmbul surt a partir de la sentencia del jutjat contenciós-administratiu núm 1 de Palma, condemnat l’Ajuntament de Felanitx (o sigui, tots els felanitxers) a pagar 273.544’98 € com a indemnització a un particular a causa de l’adjudicació incorrecta (il•legal) de l’explotació de la platja de Cala Ferrrera.

Resulta que la majoria absoluta del PP que governa Felanitx des de fa quasi vuit anys, atorgà aquesta concessió a una empresa (suposadament d’algú de la seva corda) en contra dels informes dels tècnics i dels advertiments de la oposició. Ho feren perquè tenien majoria absoluta i podien fer-ho –no en mancaria d’altra, de què serveix guanyar les eleccions si no poden fer un favor a un amic? Però ara, quan els jutges diuen que és hora de pagar la malifeta, ens toca a tots fer el ferrer, mentre, els polítics que aprovaren la concessió fraudulenta i l’empresa que se’n va aprofitar, segueixen gaudint dels seus dies de vi i roses.

D’una altra banda resulta que al pressupost d’aquest any no hi ha cap partida per fer front a tal indemnització, aquests doblers hauran de sortir d’altres partides, en contra dels informes d’intervenció. Però com que els del PP tenen majoria absoluta...

divendres, 17 de desembre de 2010

El senyor Aznar... per exemple.


Ahir parlava d’aquesta gent, els grans empresaris d’aquest país, que es troben tan ben instal•lats en la crisi que no esperen que en puguem sortir per ara, i, per suposat, no fan comptes fer res perquè així sigui. Avui, al diari Ultima Hora, acab de llegir un article de Gabriel Ferret, tan encertat com sempre, en el que explica com una societat limitada anomenada famaztella (família Aznar Botella) dedicada a gestionar la venda dels llibres i les conferències de l’anterior president del govern espanyol, ha tingut uns beneficis milionaris aquest darrer any. Vetaquí un exemple ben significatiu del que explicava ahir: un personatge com l’Aznar, que mentre va governar Espanya féu florir l’especulació immobiliària i, en conseqüència la corrupció, fins a nivells d’escàndol; tant que a alguns (els de sempre) els “iba bien”; ara, en temps de crisi, s’està inflant a fer doblers. I a més ho està fent venent llibres i fent conferències sobre la manera de treure’ns d’un carreró sense sortida en el qual ell i altres de la seva corda ens van ficar.

Una altre punt a considerar seria el perfil dels que compren els llibres d’aquest personatge o assisteixen a les seves conferències. Per a mi, només un betzol integral, un aspirant a corrupte, o un corrupte experimentat, pot arribar a aquest punt de ceguesa mental. Això, tal volta, podrà ser tema per a un altre article.

dijous, 16 de desembre de 2010

De quina crisi parlen els empresaris?


Els de la CAEB, l’empresariat balear, ens diuen que aquesta crisi pot durar fins l’any 2014; i jo me deman de quina crisi estan parlant: de la seva o de la meva? Perquè crec que parlam de dues crisis molt diferents. I si parlam del paleta que fa una partida d’anys guanyava, sense passar gens de pena, el doble que un mestre d’escola, parlam d’una altra crisi; i si estam parlant de l’emigrant magrebí que es va endeutar amb les màfies del seu país per arribar aquí amb una pastera creient que, com li havien dit, seria tocar terra i poder fermar els cans amb llonganisses, estam parlant d’una altre mena de crisi.
Pel que fa als empresaris me sembla que tenen un bon callar. Aquesta crisi l’han provocada ells amb l’aberrant model econòmic que ens imposaren, i que encara ara, fort i no et moguis, estan defensant. Un model basat en el totxo i el ciment, i, per suposat, en el consum escandalós de territori. Ara han fixat la data de sortida del túnel per l’any 2014; una especulació com qualsevol altra. Què saben ells? Si no n’han encertada ni una des dels anys seixanta del segle passat quan començaren a fer combregar la gent amb rodes de molí.
D’una altra banda, aquestes previsions me semblen una manera de curar-se en salut. Tenen clar que el PP (el seu partit, no ens deixem enganyar) guanyarà les properes eleccions, i saben que el PP no té la formula per a sortir de la crisi, així, amb aquestes declaracions ja li donen un marge de tres anys a partir de les eleccions de 2011. Llavors ja s’inventaran alguna cosa per fer durar la tempesta econòmica fins que a ells els convengui.
I si algú dubte que aquesta crisi els ha anat molt bé als grans empresaris basta analitzar el que ha succeït del 2008 ençà: els assalariats han perdut poder adquisitiu, les prestacions socials gairebé han desaparegut, les inversions en educació i cultura es troben sota mínims, arribar a cobrar una pensió és cada cop més difícil, el Govern no sap que fer amb els immigrats que “ells” feren venir per disposar de mà d’obra barata... és necessari seguir explicant misèries? I entre tant aquests grans empresaris, els taurons de les finances i els negocis, segueixen bravejant amb els seus iots, els seus cotxes de luxe i els seus xalets.
Així puc entendre, tot i que no puc justificar-ho de cap manera, aquest picapedrer d’Olot que ha restat tranquil i satisfet després d’empaitar a trets uns empresaris i uns funcionaris de banc. Crec que, malauradament, aquest cas no serà el darrer d’aquest tipus que veurem en poc temps.

divendres, 10 de desembre de 2010

REFLEXIÓ PER A UN TEMPS DE CRISI


Quan temps fa que ens trobam submergits en aquesta crisi? Els polítics i els economistes diuen que ens en sortirem, en el discurs dels que governen, la sortida del túnel ja es beslluma; si escoltam els de l’oposició, no cal esperar cap millora fins que ells arribin al poder.
Jo, que ja he perdut la fe en els polítics i en els economistes, pens que no en sortirem d’aquest embolic fins que aquells que manegen el poder de debò, els que ens ficaren a tots dins aquest laberint, no trobin una manera millor de continuar omplint-se les butxaques. Perquè no tothom hi perd en aquesta crisi, ara mateix hi ha qui està fent negocis milionaris i qui l’ha aprofitada per a llevar-se del damunt la responsabilitat de les malifetes anteriors i partir amb els diners, deixant amb el cul a l’aire milers de famílies –algú sap que se’n ha fet del Pocero?- Voldria que els cervells gloriosos, experts en economia internacional, que no varen saber (o voler) veure que el sistema estava a punt de petar, m’expliquin on van a parar els diners de la retallada de sous als funcionaris, la congelació de les pensions, la supressió de prestacions socials...
I si us estau demanat el motiu de tota aquesta reflexió, que tal volta hauria de figurar a l’inici en comptes de fer-ho al final; jo us el diré: aquest migdia he sentit per un noticiari que el preu del combustible està a punt d’assolir el seu màxim històric, per una altra banda el preu del barril de petroli cru és més baix que ara fa dos anys i de cada cop són més les benzineres on ens hem d’autoabastir perquè han reduït el personal de manera dràstica. Si algú ho entén i m’ho vol explicar...

dimecres, 8 de desembre de 2010

Un cop més a la cua en aducació


Puntual com les pluges a la tardor ens arriba l’informe Pisa que valora el nivell educatiu dels estudiants de 15 anys a 67 països. I com cada any els resultats ens mostren la trista i negra realitat que ens afecta a casa nostra pel que fa a aquest tema. A l’estat espanyol els resultats són molt mediocres i la nostra comunitat es troba gairebé a la cua de l’estat, només per davant Canàries, Ceuta i Melilla.
Aquest informe, com cada any, és objecte de diferents lectures per part dels polítics: els que governen i els sindicats d’educació intenten fer-ne una lectura positivista, destacant aquelles xifres que poden ser una mica favorables, mentre el PP aprofita, com sempre, per apedregar el govern i presenta propostes fantasmals de reformes educatives. Res... al cap i a la fi, aigua torrada, com diuen per Felanitx. L’any que ve és més probable que ens trobem en les mateixes. El problema ve de lluny i aquests resultats no són res més que el reflex d’una societat que va triar un model econòmic basat en l’especulació, la baixa qualitat en tots els sentits i el consumisme convulsiu. Un món on es cotitza més una fumada de manobre que una hora de mestre d’escola per força ha d’acabar en la barbàrie.
Poc a poc les nostres escoles –sempre un reflex de la societat- s’han anat convertint en una mena de club d’esplai, on es fomenta la buidor i anorèxia intel•lectual, si l’informe Pisa valoràs els coneixements dels nostres adolescents sobre els darrers models de telèfons mòbils o programes de gasòfia televisiva és més que probable que els resultats serien molt més positius. Pensant en això me ve a la memòria el comentari d’un vell mestre que veient com a les classes d’anglès, en comptes de llegir a Faulkner –per posar només un exemple- professors i alumnes es dedicaven a preparar vestits de monstres i bruixes quan arriba la nostra festa de Tots Sants, comentava: “De tant voler ser com els americans, potser aquests al·lots podran entendre l’anglès, però no tindran res a dir”.

dijous, 4 de novembre de 2010

Les ximpleries del senyor Rajoy


Fa una partida d’anys me vaig dedicar a recopilar les bajanades que anaven amollant els polítics en les seves intervencions públiques, la idea era anar creant un mena d’antologia de disbarats semblat al que molts professors ha fet amb les respostes que els alumnes donaven als exàmens.
Amb el temps, emperò, vaig abandonar aquesta tasca; la veritat és que, a diferència dels escolars, els polítics són tan avorrits que fins i tot a l’hora de dir dois els manca imaginació. Però heus aquí que avui n’he sentida una que m’ha fet recobrar la fe en la capacitat dels polítics a l’hora d’inventar ximpleries i voler vendre’ns figues per llanternes. Aquest matí m’ha comparegut pels informatius el senyor Rajoy, don Mariano, i, tot i que no tenc el costum d’escoltar-lo, he pogut sentir com deia que la missa trilingüe –en llatí, castellà i català- que avui celebrarà Benet XVI a Barcelona suposarà la promoció més importants feta en favor de la llengua catalana al llarg de dos mil anys.
M’esgarrifa pensar que un senyor que aspira a presidir el govern de l’estat espanyol, pugui posar quatre frases, apreses de memòria com si fos una cotorra qualsevol, que tal volta dirà el papa, part damunt el conjunt d’obres que al llarg dels segles han produït els escriptors i els intel•lectuals que han utilitzat el català com mitjà d’expressió. Per a mi, de qualsevol manera, una plana qualsevol de qualsevol diccionari –i això només és un exemple- té més valor que tot el pugui dir Benet en aquesta missa.

divendres, 8 d’octubre de 2010

Cercles viciosos


Ahir vaig haver d’anar a Ciutat per resoldre uns assumptes burocràtics (a la Part Forana encara no hem assolit un grau d’autonomia suficient per a poder tenir una vida “normal” sense haver d’anar a la capital cada dos per tres), el camí es va fer llarg a causa de la densitat del trànsit, però a partir de la sortida del Coll d’en Rebassa, es convertí en un infern, un embús de varis quilòmetres que arribava fins al Born, i a partir d’aquí... qu`e us he d’explicar?

Com que no conduïa jo, podia anar cavil•lant i pensava que tal volta tenen raó els que diuen que fan falta més autopistes, esper que sabreu perdonar-me aquesta flaquesa mental. Tot d’una me vaig adonar que això no aniria bé, més carreteres suposa més gent per a fer-les i més gent suposa més cotxes, més cotxes suposen més embussos, més embussos suposarien més carreteres, més carreteres més gent, més cotxes... Així fins que no quedàs ni un pam de terreny lliure de ciment o d’asfalt a aquesta desgraciada terra.

Això és un cercle viciós dels més perversos que existeixen perquè a diferència del clàssic peix que es menja la cua, aquest consumeix terreny i qualitat de vida, i de debò. A més si canviam alguna de les variables: pavellons esportius per carreteres, per posar un exemple, el resultat sempre serà el mateix, i els que se’n duen els doblers, també. I encara hi ha gent que d’això en diu “progrés”.

Ara, si us agraden les reptes, us proposo que penseu en algun d’aquests cercles viciosos, segur que algun us vindrà al cap i sempre us serà de més profit que veure els programes “de crits” que a totes hores en posen per la TV.

diumenge, 19 de setembre de 2010

Plany per un pou



Que el municipi de Felanitx no és un exemple a seguir pel que fa la conservació del patrimoni, crec que és cosa sabuda a tot erreu; exemples n’hi ha a balquena, però avui parlaré d’un que el tenc molt proper, un pou amb nom propi: el Pou d’en Catiu.

Aquests pou, d’us públic, a més de marcar el topònim d’un indret de la contrada de Binifarda, és un referent pel que fa a l’arquitectura popular relacionada amb l’aigua: un tema absolutament oblidat per aquestes terres. Ja fa anys que he estat advertint als ajuntaments de torn del progressiu estat de degradació d’aquest element patrimonial i cultural. No tan sols no s’ha fet res al respecte, també s’ha permès que particulars, d’aquests que diuen estimar “lo nostro”, utilitzin aquest espai com a dipòsit de materials de construcció i altres estris.

Crec que les imatges parlen per ells mateixes. Alguns encara recordam com no fa massa anys, el coll d’aquest pou tenia una interessant corriola de fusta ajustada sobre una barra del mateix material. Ara només es poden veure els restes del coll entre els abatzers i el caramull grava que hi va deixar algun “constructor”.

A més aquest pou, que és públic, ho repetesc, està integrat en un d’aquests recorregut rurals que darrerament ha assenyalat l’Ajuntament, el de “ses sínies”, i des del mateix pou estant, es destria una magnífica del Castell de Santueri (la vergonya màxima del nostre patrimoni).

dimecres, 15 de setembre de 2010

Com l’aigua pels xaragalls, finalista del premi Sant Joan de novel•la.


Fa poc més d’un any vaig donar per acabada una novel•la, Com l’aigua pels xaragalls, la primera que he escrita que no pertany al cicle “matriuska”. Com que això de les edicions, a causa de la crisi, està molt fotut, vaig pensar que seria bona cosa enviar-la a algun certamen literari.
Aquest any la vaig enviar al Premi Sant Joan, que atorga la Caixa de Sabadell, i que, a més de l’oportunitat de publicar l’obra, suposa 60.000 € en metàl•lic (és el tercer més ben dotat en llengua catalana).
Ja sigui per la poca fe que tenc en el certàmens, siguin del tipus que siguin, o perquè soc un despistat de mena, un cop enviats els originals, gairebé me’n vaig oblidar per complet. Tanmateix, vaig pensar, si l’obra és premiada ja me diran coses. Per una altra banda sabia que a aquest premi hi concorren moltes obres de gran qualitat i autors de molt prestigi, no de bades, fa dos anys, el guardó va recaure en Baltasar Porcel.
Ahir, quasi tres mesos després del veredicte, un amic català me va enviar un e-mail felicitant-me per haver estat la meva obra una de les finalistes; a més, me renyava per no haver-ho comunicat als amics.
Amb prou feines vaig poder convèncer el meu amic de que jo no en sabia res de tal cosa i li vaig demanar que, per favor, me digués com se’n havia assabentat ell. Com a resposta m’envià aquest enllaç:
http://dialnet.unirioja.es/servlet/fichero_articulo?codigo=3262418&orden=0

Si l’obriu veureu que se tracta d’un arxiu pdf on apareix la plana d’una revista i, a part de parlar del guanyador, Joan Barril, es citen les obres finalistes, entre elles la meva.
Ja us podeu imaginar la meva sorpresa i la meva alegria, que una obra teva quedi entre les finalistes d’un certamen d’aquest nivell és un reconeixement important.
El que no entenia el meu amic, ni jo tampoc, és com aquestes coses tenen tan poca transcendència. Això només s’explica per la poca consideració que en el món d’avui en dia hi ha vers els temes culturals. M’abstindré de fer cap comparança amb l’espai que els mitjans dediquen a qualsevol altre tema perquè me resulta dolorós.

Si l’obra estàs editada us posaria una imatge de la portada, però com que no és el cas, seguesc el meu costum d’acompanyar aquesta nota amb una imatge, per a mi, suggerent, tot i no està gaire relacionada amb el tema... o tal volta sí.

dimarts, 14 de setembre de 2010

Cañellas a IB3


Empegueït de ser mallorquí

Sí, ho confés, avui sento vergonya del meu país. Estic empegueït de pertànyer a un poble que admira i situa al del status social els tramposos, els corruptes i els delinqüents. Aquesta, al menys, és la sensació que vaig tenir ahir quan vaig veure el primer programa de TRANSPARÈNCIES que ha començat a emetre IB3. Un programa d’entrevistes que condueix Pere Múñoz, antic militant del PSM. Doncs aquest senyor no va trobar millor subjecte per iniciar el seu programa d’entrevistes que un tal Gabriel Cañellas, antic president del Govern d’aquesta malaurada comunitat autònoma, que va sortir a fer apologia del nou preident balear del PP.

Si aquest país nostre tingués el mínim de memòria històrica exigible a qualsevol poble que es valora, ens recordaríem que el tal Cañellas va haver de deixar la presidència a causa dels casos de corrupció en que estava ficat, algú recorda el cas Túnel de Sóller? Gràcies a les seves influencies i al seu poder, Cañellas va aconseguir perllongar la causa fins que el jutge va decretat que, efectivament, s’havia comès un delicte, però que aquest havia prescrit. Quin qualificatiu es pot aplicar a aquell que comet un delicte però quan el jutgen, aquest ja ha prescrit? Supòs que ha de ser “delinqüent prescrit”.

Doncs un personatge d’aquest perfil fou l’escollit per encapçalar el nou programa. A mi em fa vergonya.

Els donatius als col·legis religiosos


ELS DONATIUS VOLUNTARIS ALS COL•LEGIS RELIGIOSOS

Els passat 13 de setembre vaig ser convidat al programa 971 Balears que emet en directe la cadena autonòmica IB3, el tema era “escola pública, escola privada”. La veritat és que el tema era molt ample i els participants molt nombrosos, de manera que la meva intervenció fou molt esquifida, tant que ni tan sols vaig poder tocar un dels temes que, per a mi, tenen una importància cabdal: el dels “donatius voluntaris” que la major part dels col•legis concertats (sostinguts amb doblers públics), especialment els d’ideologia catòlica, tenen establerts.

Aquests “donatius” suposen una espècie de quota mensual que pot variar de 5 a 40 euros segons els col•legi. És clar que aquestes aportacions són voluntàries, però manca saber els sistemes que cada centre utilitza a l’hora de motivar els pares per tal que passin per caixa.

Com que a l’hora d’acudir a un debat procuro documentar-me sobre el tema, vaig fer algunes investigacions prèvies i així me vaig poder assabentar que hi ha col•legis, com els de la Salle, que han creat fundacions que són les encarregades d’administrar aquestes quantitats que, suposadament, van destinades al manteniment i millora dels centres escolars. L’excusa a l’hora d’instaurar aquest sistema és que els fons que aporta l’Estat no són suficients.

Aquí comença la paradoxa. Resulta que aquests donatius fets a unes fundacions, en principi sense ànim de lucre, els pares els poden desgravar de les seves declaracions sobre la renda; per tant deixen de ser doblers que ingressen a les arques públiques, uns dobles que l’Estat necessita, entre altres coses, per a pagar els professors i mantenir els centres. És a dir: les fundacions es converteixen en recaptadors en benefici propi d’uns impostos que haurien d’anar a les arques públiques.

En el cas concret de La Salle (Manacor), me conta que en el claustre d’inici de curs, el director va instar als professors que a les seves classes procuressin “motivar” els alumnes per tal que els pares paguessin el “donatiu”. Jo, us ho dic de bo, no voldria estar en la pell del professor, o professora, que tingui al seu càrrec la classe que menys ha cotitzat.

En la meva recerca d’informació he trobat un cas ben diferent i tal volta excepcional, es Lladoner (Felanitx). Aquest centre que pertany als mestres en regim de cooperativa, no cobra als alumnes cap tipus de quota ni aportació voluntària, ni tan sols matrícula, i no només pot sobreviure, també han pogut construir un nou edifici, inaugurat fa dos o tres anys. Com s’ho fan? No ho sé, tal volta no han de mantenir un equip de gent que no fa classes però cobra un sou per dedicar-se al control ideològic dels mestres, a la tasca “pastoral” o a l’administració de la “fundació” , con succeeix en els col•legis de la Salle.

diumenge, 12 de setembre de 2010

Integrisme a les escoles?



Entre els temes tòpics, i típics, del mes de setembre, entre l'inici de la lliga de futbol o la pesca dels raons, hi trobam el del retorn a les escoles. Es fa precís, doncs, parlar-ne.

Un dels punts que sempre m'han intrigat del sistema educatiu espanyol és el de l'ensenyament religiós, i , sobretot en els col•legis mantinguts amb fons públics, o sia, els centres concertats amb ideari religiós, que a les Balears suposen un bon gruix de les places escolars; tant que moltes famílies que no combreguen amb els principis de l'església catòlica es veuen obligats a dur els seus fills a aquests col•legis per raons de proximitat o perquè no han trobat plaça a cap altre lloc.

Fa alguns anys, no molts, va caure en les meves mans una carpeta amb dotze quadernets, amb el títol de "La pedagogía de los Centros LA SALLE", editat per la "Comisión Regional de Educación La Salle - ARLEP", l'any 1999. He de reconèixer que la seva lectura m'ha esgarrifat (i avui per avui ja hi poques coses que me puguin produir una sensació semblat); tant que m'he dedicat a subratllar-ne alguns paràgrafs, dels quals us en vull fer només un tast.

De bon principi m'he centrat en el quadern nº 2, titulat "El educador lasaliano seglar", on es diuen coses com les següents:

Juan Bta. de La Salle desea que sus maestros se dejen guiar sólo “por espíritu de fe”, por el espíritu del cristianismo.”

Sólo cuando el Educador cristiano toma conciencia de su propia identidad ministerial, adquiere el profundo sentido se su persona y de su misión.

...es el (Dios) que por sí, ha iluminado los corazones de quienes Él eligió para anunciar la palabra a los niños, con el fin de que puedan ilustrarlos descubriéndoles la gloria de Dios.”

El educador cristiano sabe que sólo Dios inspira palabras de vida eterna: ora con fe y se pone en manos de Dios; confía plenamente en la acción callada y profunda del Espíritu Santo; acude frecuentemente a la mediación amorosa de María...

La vocación del laico cobra su plena significación a la luz de la misión de la Iglesia.”

Aquestes només son unes quantes "perles" escollides al atzar. Gairebé a cada linia apareixen expressions com "evangelizar", "integración en la comunidad cristiana", "iluminación divina", “labor pastoral”, "llamada de Dios"...

Amb una paraula, aquest text, per a mi, destil•la integrisme per totes les seves planes.

Fins i tot, a l'hora de descriure el perfil de l'educador lasalià, aquest document -publicat l'any 1999, no cent anys o dos-cents abans- arribar a plantejar la conveniència que els mestres siguin persones lliures de càrregues i responsabilitats familiars:

“...preocupados con sus negocios temporales y el cuidado de la familia, otros viven en solicitud constante por ganar el indispensable sustento para sí y para sus hijos...”

Això i la constant referència a la integració dels mestres en comunitats de fe catòlica, s'acosta molt a un intent d'integrar els educadors en alguna de les nombroses sectes que creixen en el sí de la "Gran Secta Mare Catòlica". Una qüestió que es planteja de manera clara al final de quadern, on es presenta un qüestionari de reflexió i treball. Hi ha una pregunta prou explícita:

"¿Qué supondría para tu compromiso personal y cristiano, llegar a integrarte en un grupo o en una Comunidad de fe?"

Ho repetesc, per a mi, això és integrisme en estat pur. No sé quina serà la vostra opinió. Aquí us ho deix.

dimecres, 25 d’agost de 2010

El castell de Santueri





Ahir vaig pujar al castell de Santueri, era lluna plena i pensava que tal volta seria possible veure com aquesta sortia sobre la mar. No fou possible, una boira baixa, calitja, tapava tot l’horitzó, de tal manera que era impossible destriar on acabava la mar i on començava el cel.
De qualsevol manera, l’eixida fou prou interessant i serví per a constatar, un cop més, com les velles murades del castell es van degradant dia per dia.
Sé que l’assumpte és complex, que la solució no és fàcil, però això no és excusa per no fer res. El castell de Santueri és un element cabdal del nostre patrimoni històric i s’està fent malbé davant els nostres ulls sense que ningú faci res per impedir-ho.
Jo, simple ciutadà, no som arqueòleg, ni tècnic en patrimoni, ni tan sols polític. Però estim la nostra història i el Santueri n’és un llibre obert, un llibre que cada dia perd planes que el vent s’emporta i la pluja esvaeix. Ja ni ha prou, tan me fa si el castell és de propietat privada o de domini públic; la història ens pertany a tots i ja passa d’hora que les autoritats: municipals o autonòmiques (amb les estatals espanyoles no cal comptar-hi), facin alguna cosa. Basta sortir de les Balears per veure com països amb recursos molt més limitats que nosaltres poden tenir cura del seu patrimoni històric.
I per acabar permeteu-me un apunt de tipus mercantilista. En tot el temps que vaig estat allà dalt, no es va aturar de venir gent, i això que el castell està tancat fa anys i no existeix cap indicació sobre el valor històric i paisatgístic de l’indret. Si es dedicassin a la conservació i l’estudi del nostre patrimoni els milions d’euros que es paguen als personatges mediàtics per promocionar (sense resultats visibles) les nostres illes, tal volta les coses ens anirien un poc millor.

dimarts, 24 d’agost de 2010

Un enigma prehistòric


Un enigma de la Mallorca prehistòrica.

Revisant arxius gràfics de fa una partida d’anys, he trobat aquesta foto, correspon a una de les parets d’un recinte quadrangular al poblat prehistòric d’Hospitalet Vell (Manacor).
Si aquest recinte ja suposa un enigma per ell mateix, car no correspon les estructures arquitectòniques habituals en aquest període, molt més ho és l’especial disposició d’aquestes pedres.
Entre les teories que he pogut escoltar n’hi ha de tota mena, però predominen les que sostenen que podria tractar-se d’un element ritual, tal volta relacionat amb el culte a la fertilitat; no cal forçar massa la imaginació per veure un penis penetrant una vagina.
Quan ens hem de remuntar milers anys enrere, resulta difícil esbrinar quines eren les intencions dels constructors quan disposaren una composició tan particular. De qualsevol manera aquí la tenim, com un testimoni mut que els nostres avantpassats, a més d’aixecar parets, feien alguna cosa més amb les pedres.
És clar que tot això, als mercaders del territori, els importa ben poc.

divendres, 20 d’agost de 2010

diumenge, 15 d’agost de 2010

La Vany



El seu nom no és Vanesa, així doncs, els seus amics i companys d’escola tampoc li deien Vany, però ho deixarem d’aquesta manera perquè no seria discret ni prudent donar a conèixer el seu nom real. A part d’això, aquesta és l’única invenció que hi ha en tota aquesta història.
Vaig conèixer la Vany quan ella tenia dotze anys i cursava el sisè curs de primària, i al llarg d’un any tinguérem una relació que jo qualificaria d’intensa: a part dels caps de setmana, ens veiem cada dia; jo era el seu professor-tutor. Es clar que la nostra relació (aquí podeu deixar de llegit totsjavascript:void(0) els que estau esperant una història escabrosa) no anava més enllà del normal entre professor i alumna i era similar, o idèntica, a la que mantenia amb la resta dels vint-i-cinc alumnes d’ambdós sexes que integraven la classe.
La Vany era una nina (al•lota) desperta, captava les coses al vol, tenia una resposta ràpida, no callava per res i mantenia les seves opinions fins el darrer extrem. Aquest caràcter la convertia en una mena de líder entre els seus companys i, a la vegada, m’ocasionava a mi alguns problemes a l’hora de controlar la seva expressivitat desbocada.
A part d’això, la Vany, tenia un passió irrefrenable per el món de les revistes de coloraines, el glamour i els “famosos”. La seva única i gran obsessió era arribar a ser algú dins el món de la frivolitat, sortir a les portades de les revistes i als programes de més caché de la televisió. En vistes a aquest objectiu s’esforçava en assolir els trets que caracteritzen els personatges que omplen les planes de la crònica en rosa: retre culte a la imatge fins al fanatisme i utilitzar el cervell només com a calculadora. Tant s’esforçà en això que arribà a caure en una anorèxia intel•lectual absoluta, mostrant un refús sistemàtic a qualsevol coneixement que pogués ocupar la buidor del seu cervell.
Vaig dedicar hores a fer-li veure que estava malbaratant les seves facultats per perseguir un somni que, en el millor dels casos, només la convertiria en un ninot de fira. No cal dir que fou, el meu, un esforç balder. Un dia, ja acabant el curs, la Vany me mira amb una cara que ja semblava de comentarista televisiva, i me digué en castellà, perquè el model que ella s’havia fet no podia parlar altra llengua “Y si yo soy feliz de esta manera pa’qué voy a cambiar?”. Vaig pensar que tenia raó la nina, qui era jo per tòrcer el seu destí? Ho havia intentat durant un any i havia estat com escriure damunt l’arena d’una platja. La vaig dir que s’afanyàs, podia fer tard a l’assaig de la coreografia del festival de fi de curs.
Ara he tornat a retrobar la Vany gràcies al facebook. Estic establint contactes amb molts dels meus exalumnes, amb alguns parlam de tan en tant, ara ja com a companys. A la Vany la tenc agregada com a amistat, no record de qui fou la iniciativa i mai no hem parlat ni ens hem enviat cap missatge, però pels seus comentaris puc esbrinar que dels seus somnis de “fama” en queda poca cosa; amb vint-i-dos anys ja acumula varies relacions esgarrades i com a record li queda una criatura que ja va a l’escoleta. De feina no en parla mai, tal volta segueix esperant la seva oportunitat, el casting venturós que la faci pujar als altars de la buidor absoluta.
Aquesta història vull dedicar-la a tots aquells que pensen que per acabar amb el mal que fan els “programes gasòfia” basta canviar de canal o, com a solució extrema, apagar el televisor.

dilluns, 5 de juliol de 2010

No m'emociona "la Roja"


Ho confés, no soc capaç de compartir l’entusiasme que bona part de la gent d’aquest país sent per “la Roja”. Potser sigui a causa dels meus escassos sentiments “patriòtics”, potser. El cas és que el concepte d’Espanya, per a mi, es va anar esvaint des del moment en que vaig començar a estudiar història, de tal manera que avui puc entendre que existeix un estat espanyol –a la força m’ho han fet entendre- però no soc capaç de dir que dimonis és Espanya.
De qualsevol manera, tot i considerant la cremor espanyolista de molts dels habitants d’aquesta malaurada terra, no puc entendre aquesta eufòria que fa que els balcons del meu poble estiguin endomassats de “rojo y gualda” com en els millors dies de les festes nacionals franquistes. No s’ha adonat aquesta gent que quan acabi el mundial de Sud-àfrica -que a hores d’ara ja sabem que serà un èxit esportiu- i la ressaca de les cerveses que s’hauran begut per a celebrar-ho, hagi espassat, es trobaran amb unes tarifes elèctriques impagables, el butà i la resta de combustibles més cars, els sous més baixos, l’acomiadament laboral més fàcil, el trobar feina més difícil i, sobretot, la supervivència més complicada. No crec que aleshores, veure els “señoritos de la Roja” sortint a les portades de les revistes gaudit de les milionàries primes que entre tots els haurem pagat, serveixi de consol.
Jo, per fugir del fàstic que me provoca veure com l’esport d’élite s’ha convertit un negoci escandalós i el sistema pel qual una colla d’espavilats s’omplen les butxaques de doblers públics, seguiré intentant l’evasió, llegint, contemplant imatges i escoltant música. Per imatge us deix aquesta de fa uns quants anys, tal volta set, un dia de Sant Agustí, a la porta del convent de Felanitx, a l’hora de l’ofici major. La música no la posaré (no vull conflictes amb la SGAE) però us suggeriré “Crystal Silence” de l’àlbum “Return to Forever” de Chick Corea, una meravella relaxant.

divendres, 2 de juliol de 2010

Núvols sobre els ametlers


Nuvols sobre els ametlers

Entre la gent que jo conec hi ha pagesos, picapedrers, enginyers, professors, manobres, desenfeinats (molts), llanterners, algun mossèn, biciclistes, forners, mestres d’escola (amb el sou retallat), policies (també amb el sou retallat), metges de molt divers pelatge, ramaders, taverners, sabaters, mariners, patrons de barca, maquinistes de tren, terrissaires, torrapipes, trescallits i la més variada fauna que déu nostre senyor pugui imaginar. Però us juro, amb jurament d’agnòstic, descregur, republicà i apostata, que no conec ningú, però ningú, que faci feina a un camp de golf.
I ara estareu pensant: aquest Biel ha acabat de perdre el poc seny que li quedava. On treu cap aquesta diatriba? A què ve tot això?
Doncs molt simple, cavallers, i, sobretot, dames del meu suplici. Ho dic perquè ens vengueren que els camps de golf ens havien de fer rics a tots; i quan dic a tots vull dir a tots! Fora punyetes! Aquí tot cristo podria fermar els cans amb llangonisses amb els doblers que ens entrarien pel “green”.
Doncs, mira tu per on, ens hem assabentat que això del golf només servia per omplir les butxaques d’una partida d’aprofitats i per engolir bona part del pressupost destinant a promocionar el turisme illenc. Si ara mateix es demostràs que tota aquesta moguda dels camp de golf de Pula només és una dèria del fiscal anticorrupció, que persegueix el PP, potser els implicats en surtin amb aigües fresques (recordau el cas túnel de Sóller), però el que queda demostrat és que nosaltres, els malintencionats de sempre que desconfiàvem dels camps de golf, teníem raó quan desconfiàvem dels promotors. És clar que ells tindràn els doblers, ben guardats i ben segurs, i a nosaltres només ens quedarà la raó... i les galtades si se’n perd alguna.
A tot això... què vol dir aquesta imatge? Doncs, com sempre res. Però me serveix per a relaxar-me. Aquests núvol sobre els ametlets m’omplen de goig. I si ho acompanyau amb el “Saturne” de Brassens, ho fareu igual que ho faig jo.

dimarts, 29 de juny de 2010

Imatges per asserenar l’esperit


Imatges per asserenar l’esperit.

En aquests temps que correm es fa precís, si volem sobreviure, trobar la manera posar una mica de pau i de calma en les nostres atrafegades vides. Jo tenc el costum d’acudir a la música o les imatges, i molt sovint, quasi sempre, a ambdues coses a l’hora.

Avui, per no pensar en els casos de corrupció política que en comptes de minvar sembla que revenen com l’all (acab d’assabentar-me dels milions d’euros que el govern de Mates va abocar al camp de golf de Pula), o en la doblerada que costa a un país en crisi tenir “la roja” devers Sud-àfrica, he hagut d’acudir un cop més a la meva particular teràpia. Mentre escoltava aquell “Preludi per a la migdiada d’un faune” de Claude Debussy, que tantes vegades m’ha fet companyia, anava repassant les imatges que tenc guardades al disc dur de l’ordinador. Entre moltes altres, he triat aquesta: un bocí de la costa santanyinera en un dia de mar calmada. Me sembla mentida que a pocs metres d’on fou captada aquesta imatge s’hi trobin els edificis dels monstruosos apartaments de Sa Barca Trencada, però passem això per alt i relaxem-nos en la contemplació d’aquestes penyes. Segur que Cosme Aguiló, el gelós guardià de la nostra toponímia, ens podria aportar el nom de cada penya; jo només puc identificar l’entrada de Cala Mondragó, o dir que l’indret des d’on va fer-se la foto es diu “es Caragoler”

NOTA AL MARGE: com a curiositat per als lectors de “Els déus irresponsables” us diré que la imatge fou captada des de l’indret exacte on acaba la novel·la.


diumenge, 20 de juny de 2010

UN MATÍ SENSE URGÈNCIES




M’he despert d’hora tot i que sabia que no hi havia res urgent a fer. M’agraden els dies així, quan de debò puc dedicar-me a fer allò que en ve de gust, o simplement, badocar. Encara des del llit estant he mirat per la finestra i he vist que el dia sortia assolellat, tal volta per contradir els meteoròlegs televisius que des de fa dies venen anunciant ruixats aïllats (la qual cosa vol dir, segons Salvador Martorell de Binifarda, que plourà per les illes). Amb aquesta perspectiva he decidit que seria un bon dia per restaurar el mural que tenim al jardí, just en front de la piscina. Se tracta d’una porta vella de la qual en vaig aprofitar la textura per a pintar-hi una seria de figures que podria representar un grup de dansaires. Com és natural, els efectes del sol i la pluja fan que un cop cada dos o tres anys sigui necessari restaurar la pintura.

Com que a mi m’agrada pintar a l’aire lliure i trepitjant la terra (aquí quedaria molt bé dir que ho faig per sentir directament com l’impuls creatiu de la Mare Terra me puja pels peus i amara tot el meu, però no ho diré perquè no és veritat; ho faig per no haver de tenir esment a les taques que pugui fer al trespol); m’he instal•lat al recer d’un noguer, gran i esponerós, decidit a començar la tasca. Com que mai no m’ha agradat retocar una pintura m’he deixat dur per l’instint, he donat a la porta una passada de roig anglès i he començat a pintar com si és tractàs d’una obra nova, sense cap resta del que hi havia pintat abans.

Una de les manies més arrelades que tenc a l’hora de pintar és l’acompanyament musical; utilitzis un aparell de radio que fa anys esta sintonitzat a la mateixa emissora: “Catalunya Música”, que ofereix una de les millors programacions de música clàssica que conec. Ja em teniu, doncs, en feina; gaudint d’aquesta solitud voluntària que tan important és per a la creació. De sobte el temps ha començat a canviar (encara tindràn raó els meteoròlegs dels orgues), per la banda de xaloc guaitaven uns nuvolots molt lletjos i la temperatura baixava a les totes. No n’he fet gaire cas i he seguit amb la meva tasca; també tenc la mania de no deixar mai un quadre comença; quan el començ, l’he d’acabar, baldament sigui per llavors tornar-hi pintar damunt.

Amb aquestes estava, quasi a punt d’acabar el quadre, mentre sonava l’obertura del “caçador furtiu” de K. M. von Weber, quan ha vingut na Mariantònia a fer-me avinent que estava caient un bon ruixat, absort en la feina no me’n havia adonat. De sobte tingut consciència de que m’estava banyat i, a més estava enredat de fred. Amb quatre grapades he arreplegat la música i les pintures i he cercat aixopluc sota la porxada.

Vatuarredell, quina pardalada! Tot plegat n’he tret un mal d’esquena feréstec i, a més, sort tindré si no aplec un bon constipat. I llavors, per aquesta mania de voler pintar cada quadre en una sola sessió, l’hauré de començar de bell nou.

dimecres, 2 de juny de 2010

COL•LOQUI SOBRE “Els déus irresponsables” i “El taller dels somnis”




COL•LOQUI SOBRE “Els déus irresponsables” i “El taller dels somnis”

Com la majoria dels que llegiu aquestes notes ja sabeu, el 12 de juny, dissabte, s’inaugura a la casa de cultura de Santanyí, Can Jaume Antoni, la meva exposició “Temps de magranes”. Aquesta mostra restarà muntada fins al 3 de juliol, però el dissabte, 19 de juny, hi haurà un motiu més per desplaçar-vos fins a Santanyí i veure l’exposició. En el mateix marc, a les 20:30, aprofitant la bona fresca que fa al pati posterior de la casa, hi haurà un col•loqui entre els lectors de les meves novel•les del cicle “matriuska”. Aquest col•loqui serà conduït per Sandra Llabrés i serà una experiència interessant sentir les diferents opinions de les lectores i els lectors de les obres. Per ara, escriptors com Antoni Serra i periodistes com Josep Rosselló ja m’han assegurat la seva assistència. Amb gent com aquesta la cosa no pot decebre ningú..
Us hi esper a tots.

divendres, 14 de maig de 2010

Les clavegueres i en Sebastià



No, no us deixeu enganyar per la fotografia (tots sabem fins a quin punt pot arribar a ser falsa una imatge real), això que veieu no és una zona verda. Tot i que, ara que s’imposen les mesures d’austeritat, no seria una mala cosa reduir els parcs i zones verdes a la mida d’una o dues rajoles; d’aquesta manera l’ajuntament s’estalviaria el sou de l’assessor de jardineria. Però no van per aquí els trets, no, això que veieu a la foto és la boca d’una claveguera, i just davall d’aquesta magnífica placa d’herba hi ha el reixat per on las aigües pluvials haurien d’escolar-se. Per tant, si això està de la manera que està, no és per estalvi, és per abandó.
Només feia comptes mostrar la imatge i comentar la poca cura que l’Ajuntament de Felanitx té per la cosa pública; però la vista d’aquesta claveguera cegada per la terra procedent del Calvari i de sa Creu Nova m’ha recordat la figura d’un d’aquells personatges entranyables que abans podien veure’s molt sovint pels carrers del poble. Estic parlant de Sebastià Mascaró, en Sebastià de l’Hospici, que per molts anys es passejà pel poble armat amb una espècie de cullerot de mànec molt llarg amb al qual anava treient la terra que les pluges havien dipositat a les clavegueres, un fang molt fi que anava dipositant en un carretò de mà, i que mai no vaig aclarir on l’anava a tirar.
Aquest Sebastià, anomenat de l’Hospici perquè, juntament amb bona part de la seva família, residia allà acollit a la caritat pública, a més de netejar les clavegueres tenia altres importants ocupacions, com vestir-se de dimoni per a les festes de Santa Margalida i Sant Agustí, acompanyar a la banda de música a les processons portant un fanal dalt un pal ben alt per tal que els músics poguessin llegir les partitures quan passaven pels carrers mal il•luminats, o també... escometre qualsevol fadrina que li passàs pel davant fent-li ofertes de matrimoni, unes noces que havien de ser les més celebrades del segle, imaginau-vos que els nuvis havien de pujar a Sant Salvador amb un helicòpter i acompanyats de tota la banda de música i, després per acabar la festa, una bona bauxa de xocolata i ensaïmades. No cal dir que tals propostes mai no foren acceptades.

dimecres, 12 de maig de 2010

Els Déus irresponsables



Fragment d’un article d’Antoni Serra publicat al diari Última Hora el dia 16 de març de 2008, en el qual parla de la novel•la Els Déus irresponsables.


...Els Déus Irresponsables. Me leí la novela por tercera vez, la destrocé con anotaciones, signos y otras aberraciones de lector devorador de letras (no de cambio bancario, pues creo que ya no existen) impresas sobre papel, y, la verdad, me pareció una muy buena escritura. Tiene fuerza, dimensión, imaginación y, sobre todo, un gran sentido crítico de la realidad del presente más inmediato. No solo porque la novela esté construida exquisitamente, ni porque sus personajes –Arnau, Úrsula, Ophélie, Virginie, François Justine, Roc, Horace- alcanzan una gran fuerza existencial, ni porque los paisajes de Mallorca estén descritos desde la realidad estricta, sino porque además la forma narrativa tiene una calidad indudable. Es cierto que la novela alcanza momentos de plenitud erótica (“havies tengut una al•lota tan culta i lletruda que tenia els orgasmes en llatí”, ¿exquisito, verdad?), no es menos cierto que la visión crítica está siempre presente (“estan convertint les escoles en un club d’esplai on l’únic que s’estimula és l’anorèxia intel•lectual” o “i tu saps molt bé que jo pens que l’Església Catòlica és una de les pitjors plagues que ha patit i encara pateix la humanitat”, ¿que les parece?), pero hay otros de un rigor histórico e intelectual indiscutible (el capítulo dedicado a Anselm Turmeda, por ejemplo). Les dejo con un fragmento de uno de los diálogos de la novela (y que sean ustedes felices):

“-Fer l’amor... El sexe amb amor és el cim, és la sublimació de l’amor i del plaer. Però no sempre es pot aconseguir aquesta meravella, moltes vegades falla l’amor i aleshores es pot viure el sexe de moltes maneres, digues-li fornicar, cardar, boixar, sexescriure.../ -Com has dit? / -Sexescriure, escriure amb el sexe, es poden escriure històries molt hermoses amb el sexe. / -I molt tristes també / ...”

dilluns, 10 de maig de 2010

Al mercat de Tameslhost



Una de les coses que m’apassionen del Marroc són els seus mercats rurals, aquells on encara no han arribat els turistes. Juntament amb na Mariatònia n’hem visitat una bona partida, especialment a les comarques muntanyenques del raiguer de l’Atles.
La veritat és que de cada dia es va perdent el caràcter peculiar d’aquests mercats setmanals: les mercaderies xineses estan acabant amb l’artesania local, els vehicles van omplint els espais on cada cop s’hi veuen menys ases i muls, els xandalls substitueixen gandures i xilabes... En definitiva, el progrés i la globalització que arriba per tot arreu.
Tot i així, l’ull atent del viatger encara troba alguna sorpresa, algun testimoni d’un temps que es va esvaint, com aquest home que fa bunyols al mercat de Tameslohst, un llocarró perdut on s’arriba per una pista de terra, a la dreta de la carretera que va de Marràqueix a Amizmiz.

dissabte, 8 de maig de 2010

Tocarmare



La sèrie TOCARMARE significà un retorn a les arrels, amb aquest títol no podia ser d’altra manera. Havent nat a Portocolom, mai no havia dedicat una obra al mar. De qualsevol manera, quan vaig decidir fer-ho, el mar ja estava tan malmès que vaig haver de forçar molt l’ull i les mans per no pintar un inventari de desastres. Un bon exemple és aquesta pintura, un bot que restava abandonat a pocs metres de la casa on jo vaig néixer. Semblava que havia estat molt mariner, però ara les seves fustes resseques s’obrien com una magrana, la pintura mancava a trossos i a altres algú havia estat fent proves de color per a barques externes. Tot i així encara conservava una aquella línia elegant i àgil de les barques d’altre temps.
Un altre dia vaig passar per l’escar i el bot ja no hi era. Segur que no havia partit navegant. No sé que se’n ha fet, tal volta algú el rescatà de l’oblit i algun dia el tornarem veure, ja restaurat, solcar amb gràcia i orgull les aigües de la badia.
Tant de bo sigui així.

dijous, 6 de maig de 2010

El taller dels somnis



Després de la publicació d’”Els déus irresponsables” semblava evident que Gabriel mestre Oliver no es quedaria parat; encetar matriuska per fer-ne només un tast és un malbarat. Tot i això “El taller dels somnis” no és, ni ho pretén, una continuació ni una segona part dels Déus... Se tracta, això sí, d’una història paral•lela en la qual hi trobam alguns personatges coneguts que comparteixen història i acció amb nous i exclusius d’aquesta aventura.
Úrsula, la llibretera que ja apareix a la primera novel•la, és la veritable protagonista d’aquesta nova obra. Protagonisme que comparteix amb un arbre, un llorer que creix al pati de la llibreria “bona lletra” de Porreres. Al voltant d’aquests dos elements: Úrsula i el llorer, se van teixint les històries d’una gent que acudeix a la llibreria cercant les suposades virtuts màgiques de l’arbre. Un relat, en definitiva, en el qual realitat i ficció, la vida quotidiana i els viatges virtuals, es barregen de tal manera que es fa difícil establir les fites partioneres que marquen els límits d’ambdós camps.

De profundis



DE PROFUNDIS

Aquesta és una sèrie de pintures realitzades a partir de 2007 amb una temàtica que abasta temes relacionats amb la cultura popular i especialment amb les manifestacions musicals: xeremiers, els Cavallets, sant Joan Pelòs, músics al carrer...

I el títol de la sèrie...? Bé, per trobar-me amb aquests temes vaig haver de gratar molt endins, rescatar records d’un temps en el que la globalització encara no ens havia agombolat a tots sota un mateix mantell, quan les paraules en anglès no dominaven el parlar de cada dia.

Per ara aquestes obres, moltes de gran format, romanen gairebé inèdites, algunes han estat exposades a petites mostres, però mai no se n’ha fet encara una exposició completa. Algun dia se farà, per ara aniré penjant algunes fotos en aquest espai.

Una abraçada a tots.

dilluns, 3 de maig de 2010

AQUELL FELANITX



AQUELL FELANITX

“Las ciudades son libros que se leen con los pies” canta l’uruguaià Quintin Cabrera, un que mai no va figurar a les llistes de “superventas” ni als “cuarenta principales”; i té raó, al menys els meus records d’aquell Felanitx que vaig conèixer van molt lligats a uns recorreguts en els quals hi vaig deixar un bon gruix de soles de sabata.
Vaig caminar Felanitx, com un cabrit sense trava, quan després de fer la primera comunió acabà la meva estada a l’escola de les monges de la Caritat, al carrer del Call, i vaig començar el que aleshores es deia instrucció primària. Tot i la manca absoluta de capacitat per al cant, gràcies a la intervenció de don Blai Darder, nadiu d’Ariany i company d’infantesa del meu pare, vaig tenir plaça a l’escola unitària que just baix del campanar acollia els integrats de l’escolania parroquial. Aquest escenari em duia cada dia de la perifèria de la Creu Nova al bell mig del poble. Tant ben ubicada estava l’escola que quan per una necessitat fisiològica, o per fugir una estona de l’aula, havíem d’anar a l’excusat, teníem dues opcions: la comuna pública de baix del Mercat Municipal, que suposava sortir al carrer de l’Església i baixar pel de Jordi Sabet cap a l’actual plaça del rei Jaume II; camí que solíem fer lliscant de cul enrera per l’ampla esquena de la paret que separa el carrer de la plaça, un divertiment perillós si don Pep, que adesiara guaitava per la finestra, t’arribava a llucar; la segona opció, menys divertida però amb el regust d’allò prohibit, era baixar per una escala estreta que porta a la sagristia i utilitzar l’excusat dels capellans, aquí calia assumir el risc que algun mossèn, afectat per una urgència, acudís sotana a l’aire i baixant-se els calçons, i t’enxampàs usurpant la trona clerical.
Una avantatja indiscutible d’aquella escola era que els escolans participàvem en els funerals, que aleshores solien fer-se el matí, quasi sempre després de berenar. Això suposava que qualsevol d’aquell matins tediosos, quan don Pep estava a punt de cridar-te per a revisar aquelles putes divisions per tres xifres, de sobte, com un àngel salvador, compareixia en Miquel, l’escola major i... oh! miracle: el teu nom era a la llista dels escollits per acompanyar el difunt. Aleshores t’enfundaves la cota vermella i el ruquet blanc emmidonat i... hala, en processó cap a la casa mortuòria, un recorregut que, si hi havia sort, podia ser tan divertit com el d’aquell dia que a la plaça de sa Font, al costat de Can Tacó, estaven posant ferradures noves a un mul, i l’animal es posà a bramar sense cap consideració a la serietat de la comitiva funeral, l’esclafit de rialles ens costà un aixebuc fora mida.
Després, amb deu anys just estrenats i passat el corresponent examen d’ingrés – poca broma amb aquell examen que ja m’agradaria a mi passar-lo a algun dels batxillers actuals, no ho sé se’n sortiria – a l’institut, els nostres recorreguts adquirien noves dimensions. La sortida de classe era un anar i venir: de sa Torre a l’estació del tren on passarem tardes mítiques de futbol amb dos caramulls de pedres marcant les porteries, a ca ses Mestresses Grasses a comprar “mistos de fer pets” o a la papereria Condor a veure si havia arribat el darrer número del “Capitán Trueno”... I llavors les eixides pels hortets que envoltaven la vila... coneixíem de memòria tots els ginjolers i sabíem de la qualitat dels fruits, les dificultats per enfilar-se a l’arbre, les males puces de l’amo i l’agressivitat del ca.
Però hi ha un recorregut del qual en tenc uns records molt especials, que en els darrers cursos del batxiller el fèiem dos o tres cops per setmana. Es tractava d’anar de l’institut al camp de pràctiques – el nostre batxiller era laboral: modalitat agrícola i ramadera – calia, doncs, travessar tot el poble. Imaginau-vos un tractor estirant un remolc ple d’adolescents amb les hormones alterades per la primavera, transitant pels carrers més cèntrics de la vila, doncs això es podia veure qualsevol matí d’entre setmana en aquell Felanitx. Quan podíem convèncer l’amo en Joan, el capatàs del camp de practiques i encarregat de conduir el tractor, per a passar just per davant les finestres del col•legi Joan Estelrich – també conegut com “s’institut de ses nines” perquè aquell era un temps de segregació sexual absoluta - ... aleshores, el rebombori assolia una dimensió èpica.

dissabte, 1 de maig de 2010

Salutacions

Bon any a tots.
Aquest és un intent de crear un blog de coses meves; per ara només vaig fent proves i he volgut començar amb una referència a la meva primera novel•la publicada (per cert, si no l’heu llegida ja comença a ser hora que ho faceu). Procuraré mantenir aquest espai obert i, sobretot, actiu. Això sempre que altres ocupacions més importants, o més engrescadores, no encaminin el poc enteniment que me resta cap a altres indrets.
Apa! Una abraçada molt forta a tothom.

Els déus irresponsables



Tot comença a Limoux, França.
Per a sortir-se’n de la pressió laboral a la que el sotmet la direcció del col•legi religiós on treballa, el cartògraf Arnau Roca, de nissaga mallorquina - del terme de Santanyí - fa servir un misteriós programa informàtic que en Roc, un antic company d’estudis li feu arribar pocs dies abans de morir.
Aquest serà l’inici d’un seguit d’aventures en les quals es veuran implicats altres usuaris del programa entre els quals hi tindrà un paper destacat Úrsula, viuda, llibretera i porrerenca.
La història transita entre la quotidianitat i la ficció, barrejades de tal manera que en ocasions, fins i tot per als mateixos protagonistes, es fa difícil destriar on acaba una i on comença l’altra.