divendres, 14 de maig de 2010

Les clavegueres i en Sebastià



No, no us deixeu enganyar per la fotografia (tots sabem fins a quin punt pot arribar a ser falsa una imatge real), això que veieu no és una zona verda. Tot i que, ara que s’imposen les mesures d’austeritat, no seria una mala cosa reduir els parcs i zones verdes a la mida d’una o dues rajoles; d’aquesta manera l’ajuntament s’estalviaria el sou de l’assessor de jardineria. Però no van per aquí els trets, no, això que veieu a la foto és la boca d’una claveguera, i just davall d’aquesta magnífica placa d’herba hi ha el reixat per on las aigües pluvials haurien d’escolar-se. Per tant, si això està de la manera que està, no és per estalvi, és per abandó.
Només feia comptes mostrar la imatge i comentar la poca cura que l’Ajuntament de Felanitx té per la cosa pública; però la vista d’aquesta claveguera cegada per la terra procedent del Calvari i de sa Creu Nova m’ha recordat la figura d’un d’aquells personatges entranyables que abans podien veure’s molt sovint pels carrers del poble. Estic parlant de Sebastià Mascaró, en Sebastià de l’Hospici, que per molts anys es passejà pel poble armat amb una espècie de cullerot de mànec molt llarg amb al qual anava treient la terra que les pluges havien dipositat a les clavegueres, un fang molt fi que anava dipositant en un carretò de mà, i que mai no vaig aclarir on l’anava a tirar.
Aquest Sebastià, anomenat de l’Hospici perquè, juntament amb bona part de la seva família, residia allà acollit a la caritat pública, a més de netejar les clavegueres tenia altres importants ocupacions, com vestir-se de dimoni per a les festes de Santa Margalida i Sant Agustí, acompanyar a la banda de música a les processons portant un fanal dalt un pal ben alt per tal que els músics poguessin llegir les partitures quan passaven pels carrers mal il•luminats, o també... escometre qualsevol fadrina que li passàs pel davant fent-li ofertes de matrimoni, unes noces que havien de ser les més celebrades del segle, imaginau-vos que els nuvis havien de pujar a Sant Salvador amb un helicòpter i acompanyats de tota la banda de música i, després per acabar la festa, una bona bauxa de xocolata i ensaïmades. No cal dir que tals propostes mai no foren acceptades.

dimecres, 12 de maig de 2010

Els Déus irresponsables



Fragment d’un article d’Antoni Serra publicat al diari Última Hora el dia 16 de març de 2008, en el qual parla de la novel•la Els Déus irresponsables.


...Els Déus Irresponsables. Me leí la novela por tercera vez, la destrocé con anotaciones, signos y otras aberraciones de lector devorador de letras (no de cambio bancario, pues creo que ya no existen) impresas sobre papel, y, la verdad, me pareció una muy buena escritura. Tiene fuerza, dimensión, imaginación y, sobre todo, un gran sentido crítico de la realidad del presente más inmediato. No solo porque la novela esté construida exquisitamente, ni porque sus personajes –Arnau, Úrsula, Ophélie, Virginie, François Justine, Roc, Horace- alcanzan una gran fuerza existencial, ni porque los paisajes de Mallorca estén descritos desde la realidad estricta, sino porque además la forma narrativa tiene una calidad indudable. Es cierto que la novela alcanza momentos de plenitud erótica (“havies tengut una al•lota tan culta i lletruda que tenia els orgasmes en llatí”, ¿exquisito, verdad?), no es menos cierto que la visión crítica está siempre presente (“estan convertint les escoles en un club d’esplai on l’únic que s’estimula és l’anorèxia intel•lectual” o “i tu saps molt bé que jo pens que l’Església Catòlica és una de les pitjors plagues que ha patit i encara pateix la humanitat”, ¿que les parece?), pero hay otros de un rigor histórico e intelectual indiscutible (el capítulo dedicado a Anselm Turmeda, por ejemplo). Les dejo con un fragmento de uno de los diálogos de la novela (y que sean ustedes felices):

“-Fer l’amor... El sexe amb amor és el cim, és la sublimació de l’amor i del plaer. Però no sempre es pot aconseguir aquesta meravella, moltes vegades falla l’amor i aleshores es pot viure el sexe de moltes maneres, digues-li fornicar, cardar, boixar, sexescriure.../ -Com has dit? / -Sexescriure, escriure amb el sexe, es poden escriure històries molt hermoses amb el sexe. / -I molt tristes també / ...”

dilluns, 10 de maig de 2010

Al mercat de Tameslhost



Una de les coses que m’apassionen del Marroc són els seus mercats rurals, aquells on encara no han arribat els turistes. Juntament amb na Mariatònia n’hem visitat una bona partida, especialment a les comarques muntanyenques del raiguer de l’Atles.
La veritat és que de cada dia es va perdent el caràcter peculiar d’aquests mercats setmanals: les mercaderies xineses estan acabant amb l’artesania local, els vehicles van omplint els espais on cada cop s’hi veuen menys ases i muls, els xandalls substitueixen gandures i xilabes... En definitiva, el progrés i la globalització que arriba per tot arreu.
Tot i així, l’ull atent del viatger encara troba alguna sorpresa, algun testimoni d’un temps que es va esvaint, com aquest home que fa bunyols al mercat de Tameslohst, un llocarró perdut on s’arriba per una pista de terra, a la dreta de la carretera que va de Marràqueix a Amizmiz.

dissabte, 8 de maig de 2010

Tocarmare



La sèrie TOCARMARE significà un retorn a les arrels, amb aquest títol no podia ser d’altra manera. Havent nat a Portocolom, mai no havia dedicat una obra al mar. De qualsevol manera, quan vaig decidir fer-ho, el mar ja estava tan malmès que vaig haver de forçar molt l’ull i les mans per no pintar un inventari de desastres. Un bon exemple és aquesta pintura, un bot que restava abandonat a pocs metres de la casa on jo vaig néixer. Semblava que havia estat molt mariner, però ara les seves fustes resseques s’obrien com una magrana, la pintura mancava a trossos i a altres algú havia estat fent proves de color per a barques externes. Tot i així encara conservava una aquella línia elegant i àgil de les barques d’altre temps.
Un altre dia vaig passar per l’escar i el bot ja no hi era. Segur que no havia partit navegant. No sé que se’n ha fet, tal volta algú el rescatà de l’oblit i algun dia el tornarem veure, ja restaurat, solcar amb gràcia i orgull les aigües de la badia.
Tant de bo sigui així.

dijous, 6 de maig de 2010

El taller dels somnis



Després de la publicació d’”Els déus irresponsables” semblava evident que Gabriel mestre Oliver no es quedaria parat; encetar matriuska per fer-ne només un tast és un malbarat. Tot i això “El taller dels somnis” no és, ni ho pretén, una continuació ni una segona part dels Déus... Se tracta, això sí, d’una història paral•lela en la qual hi trobam alguns personatges coneguts que comparteixen història i acció amb nous i exclusius d’aquesta aventura.
Úrsula, la llibretera que ja apareix a la primera novel•la, és la veritable protagonista d’aquesta nova obra. Protagonisme que comparteix amb un arbre, un llorer que creix al pati de la llibreria “bona lletra” de Porreres. Al voltant d’aquests dos elements: Úrsula i el llorer, se van teixint les històries d’una gent que acudeix a la llibreria cercant les suposades virtuts màgiques de l’arbre. Un relat, en definitiva, en el qual realitat i ficció, la vida quotidiana i els viatges virtuals, es barregen de tal manera que es fa difícil establir les fites partioneres que marquen els límits d’ambdós camps.

De profundis



DE PROFUNDIS

Aquesta és una sèrie de pintures realitzades a partir de 2007 amb una temàtica que abasta temes relacionats amb la cultura popular i especialment amb les manifestacions musicals: xeremiers, els Cavallets, sant Joan Pelòs, músics al carrer...

I el títol de la sèrie...? Bé, per trobar-me amb aquests temes vaig haver de gratar molt endins, rescatar records d’un temps en el que la globalització encara no ens havia agombolat a tots sota un mateix mantell, quan les paraules en anglès no dominaven el parlar de cada dia.

Per ara aquestes obres, moltes de gran format, romanen gairebé inèdites, algunes han estat exposades a petites mostres, però mai no se n’ha fet encara una exposició completa. Algun dia se farà, per ara aniré penjant algunes fotos en aquest espai.

Una abraçada a tots.

dilluns, 3 de maig de 2010

AQUELL FELANITX



AQUELL FELANITX

“Las ciudades son libros que se leen con los pies” canta l’uruguaià Quintin Cabrera, un que mai no va figurar a les llistes de “superventas” ni als “cuarenta principales”; i té raó, al menys els meus records d’aquell Felanitx que vaig conèixer van molt lligats a uns recorreguts en els quals hi vaig deixar un bon gruix de soles de sabata.
Vaig caminar Felanitx, com un cabrit sense trava, quan després de fer la primera comunió acabà la meva estada a l’escola de les monges de la Caritat, al carrer del Call, i vaig començar el que aleshores es deia instrucció primària. Tot i la manca absoluta de capacitat per al cant, gràcies a la intervenció de don Blai Darder, nadiu d’Ariany i company d’infantesa del meu pare, vaig tenir plaça a l’escola unitària que just baix del campanar acollia els integrats de l’escolania parroquial. Aquest escenari em duia cada dia de la perifèria de la Creu Nova al bell mig del poble. Tant ben ubicada estava l’escola que quan per una necessitat fisiològica, o per fugir una estona de l’aula, havíem d’anar a l’excusat, teníem dues opcions: la comuna pública de baix del Mercat Municipal, que suposava sortir al carrer de l’Església i baixar pel de Jordi Sabet cap a l’actual plaça del rei Jaume II; camí que solíem fer lliscant de cul enrera per l’ampla esquena de la paret que separa el carrer de la plaça, un divertiment perillós si don Pep, que adesiara guaitava per la finestra, t’arribava a llucar; la segona opció, menys divertida però amb el regust d’allò prohibit, era baixar per una escala estreta que porta a la sagristia i utilitzar l’excusat dels capellans, aquí calia assumir el risc que algun mossèn, afectat per una urgència, acudís sotana a l’aire i baixant-se els calçons, i t’enxampàs usurpant la trona clerical.
Una avantatja indiscutible d’aquella escola era que els escolans participàvem en els funerals, que aleshores solien fer-se el matí, quasi sempre després de berenar. Això suposava que qualsevol d’aquell matins tediosos, quan don Pep estava a punt de cridar-te per a revisar aquelles putes divisions per tres xifres, de sobte, com un àngel salvador, compareixia en Miquel, l’escola major i... oh! miracle: el teu nom era a la llista dels escollits per acompanyar el difunt. Aleshores t’enfundaves la cota vermella i el ruquet blanc emmidonat i... hala, en processó cap a la casa mortuòria, un recorregut que, si hi havia sort, podia ser tan divertit com el d’aquell dia que a la plaça de sa Font, al costat de Can Tacó, estaven posant ferradures noves a un mul, i l’animal es posà a bramar sense cap consideració a la serietat de la comitiva funeral, l’esclafit de rialles ens costà un aixebuc fora mida.
Després, amb deu anys just estrenats i passat el corresponent examen d’ingrés – poca broma amb aquell examen que ja m’agradaria a mi passar-lo a algun dels batxillers actuals, no ho sé se’n sortiria – a l’institut, els nostres recorreguts adquirien noves dimensions. La sortida de classe era un anar i venir: de sa Torre a l’estació del tren on passarem tardes mítiques de futbol amb dos caramulls de pedres marcant les porteries, a ca ses Mestresses Grasses a comprar “mistos de fer pets” o a la papereria Condor a veure si havia arribat el darrer número del “Capitán Trueno”... I llavors les eixides pels hortets que envoltaven la vila... coneixíem de memòria tots els ginjolers i sabíem de la qualitat dels fruits, les dificultats per enfilar-se a l’arbre, les males puces de l’amo i l’agressivitat del ca.
Però hi ha un recorregut del qual en tenc uns records molt especials, que en els darrers cursos del batxiller el fèiem dos o tres cops per setmana. Es tractava d’anar de l’institut al camp de pràctiques – el nostre batxiller era laboral: modalitat agrícola i ramadera – calia, doncs, travessar tot el poble. Imaginau-vos un tractor estirant un remolc ple d’adolescents amb les hormones alterades per la primavera, transitant pels carrers més cèntrics de la vila, doncs això es podia veure qualsevol matí d’entre setmana en aquell Felanitx. Quan podíem convèncer l’amo en Joan, el capatàs del camp de practiques i encarregat de conduir el tractor, per a passar just per davant les finestres del col•legi Joan Estelrich – també conegut com “s’institut de ses nines” perquè aquell era un temps de segregació sexual absoluta - ... aleshores, el rebombori assolia una dimensió èpica.

dissabte, 1 de maig de 2010

Salutacions

Bon any a tots.
Aquest és un intent de crear un blog de coses meves; per ara només vaig fent proves i he volgut començar amb una referència a la meva primera novel•la publicada (per cert, si no l’heu llegida ja comença a ser hora que ho faceu). Procuraré mantenir aquest espai obert i, sobretot, actiu. Això sempre que altres ocupacions més importants, o més engrescadores, no encaminin el poc enteniment que me resta cap a altres indrets.
Apa! Una abraçada molt forta a tothom.

Els déus irresponsables



Tot comença a Limoux, França.
Per a sortir-se’n de la pressió laboral a la que el sotmet la direcció del col•legi religiós on treballa, el cartògraf Arnau Roca, de nissaga mallorquina - del terme de Santanyí - fa servir un misteriós programa informàtic que en Roc, un antic company d’estudis li feu arribar pocs dies abans de morir.
Aquest serà l’inici d’un seguit d’aventures en les quals es veuran implicats altres usuaris del programa entre els quals hi tindrà un paper destacat Úrsula, viuda, llibretera i porrerenca.
La història transita entre la quotidianitat i la ficció, barrejades de tal manera que en ocasions, fins i tot per als mateixos protagonistes, es fa difícil destriar on acaba una i on comença l’altra.