L’exposició que ahir es va inaugurar a l’edifici de Ses Voltes, organitzada per l’Ajuntament de Palma, amb col•laboració amb el de Manacor, ve a refermar una idea que ja he exposat altres vegades: sovint la literatura és més fidel a la realitat que la mateixa història.
És evident que el grup Aura que apareix a “Com l’aigua pels xaragalls” es correspon en molts aspectes amb el grup Dimecres, objecte de l’exposició des Ses Voltes. Aquesta referència sempre l’he acceptat, i fins i tot alguns dels seus integrats –Longino, Guillem Jaume, Ritch Miller– apareixen amb nom propi al llibre; altres integrants són inventats o disfressats sota noms ficticis per allò de no ferir determinades susceptibilitats. Entre aquests personatges literaris que tenen una correspondència més o menys fidel en el món real, el lector hi trobarà Eduard Salmerón, un element de forta influència en l’àmbit artístic illenc i organitzador de l’exposició de Ses Voltes (cal no confondre’l amb el comissari de la mostra, Fernando Gómez de la Cuesta, que al meu entendre ha fet la seva feina tan dignament com ha sabut). A “Com l’aigua pels...” hi ha un episodi on la periodista Palmira Rubí, a la recerca del pintor Cabrera, s’enfronta amb el tal Salmeron i l’acusa d’alterar la història fent figurar entre els integrants del grup artistes que hi tingueren un relació molt minsa i en alguns casos nul•la, mentre, d’una altra banda n’està oblidant alguns que hi tingueren una presència rellevant.
Un cop vista l’exposició –molt ben muntada, per cert– he pogut veure que la Palmira de la novel•la no anava gens equivocada, la profecia literària ha tingut la seva confirmació en la realitat. El gruix del que hi ha penjat a l’antiga caserna de les murades, són varies col•leccions particulars, i tot està muntat en vistes a destacar aquestes col•leccions en comptes de ser l’homenatge al Grup Dimecres que s’anuncia als cartells.
D’això us en posaré només un exemple: en l’organització d’aquesta mostra s’hi ha fet feina (segons l’èmul real de Salmeron) més de cinc anys, doncs bé, a mi, que no tenc obres a les col•leccions esmentades però que vaig assistir a gairebé totes les reunions del grup, i d’això hi ha tantes proves documentals que no ho han pogut ignorar, com fa Salmerón amb en Cabrera, m’avisaren d’aquest esdeveniment fa menys d’un mes, i me demanaren, avui per avui, l’obra que havia de figurar a la mostra. No crec que es necessitin gaires més comentaris.
Bé, per acabar us proposaré un petit experiment. Rellegiu de bell nou l‘episodi de l’entrevista entre Palmira Rubí i Eduard Salmerón, imaginant el que seria capaç de dir-li la periodista si sabés que el promotor de la mostra té una relació familiar molt estreta amb el propietari d’una de les col•leccions que es volen promocionar, i que aquesta exposició està muntada amb doblers públics. Què us sembla?
