Imatges per asserenar l’esperit

Imatges per asserenar l’esperit.

En aquests temps que correm es fa precís, si volem sobreviure, trobar la manera posar una mica de pau i de calma en les nostres atrafegades vides. Jo tenc el costum d’acudir a la música o les imatges, i molt sovint, quasi sempre, a ambdues coses a l’hora.

Avui, per no pensar en els casos de corrupció política que en comptes de minvar sembla que revenen com l’all (acab d’assabentar-me dels milions d’euros que el govern de Mates va abocar al camp de golf de Pula), o en la doblerada que costa a un país en crisi tenir “la roja” devers Sud-àfrica, he hagut d’acudir un cop més a la meva particular teràpia. Mentre escoltava aquell “Preludi per a la migdiada d’un faune” de Claude Debussy, que tantes vegades m’ha fet companyia, anava repassant les imatges que tenc guardades al disc dur de l’ordinador. Entre moltes altres, he triat aquesta: un bocí de la costa santanyinera en un dia de mar calmada. Me sembla mentida que a pocs metres d’on fou captada aquesta imatge s’hi trobin els edificis dels monstruosos apartaments de Sa Barca Trencada, però passem això per alt i relaxem-nos en la contemplació d’aquestes penyes. Segur que Cosme Aguiló, el gelós guardià de la nostra toponímia, ens podria aportar el nom de cada penya; jo només puc identificar l’entrada de Cala Mondragó, o dir que l’indret des d’on va fer-se la foto es diu “es Caragoler”

NOTA AL MARGE: com a curiositat per als lectors de “Els déus irresponsables” us diré que la imatge fou captada des de l’indret exacte on acaba la novel·la.

UN MATÍ SENSE URGÈNCIES

M’he despert d’hora tot i que sabia que no hi havia res urgent a fer. M’agraden els dies així, quan de debò puc dedicar-me a fer allò que en ve de gust, o simplement, badocar. Encara des del llit estant he mirat per la finestra i he vist que el dia sortia assolellat, tal volta per contradir els meteoròlegs televisius que des de fa dies venen anunciant ruixats aïllats (la qual cosa vol dir, segons Salvador Martorell de Binifarda, que plourà per les illes). Amb aquesta perspectiva he decidit que seria un bon dia per restaurar el mural que tenim al jardí, just en front de la piscina. Se tracta d’una porta vella de la qual en vaig aprofitar la textura per a pintar-hi una seria de figures que podria representar un grup de dansaires. Com és natural, els efectes del sol i la pluja fan que un cop cada dos o tres anys sigui necessari restaurar la pintura.

Com que a mi m’agrada pintar a l’aire lliure i trepitjant la terra (aquí quedaria molt bé dir que ho faig per sentir directament com l’impuls creatiu de la Mare Terra me puja pels peus i amara tot el meu, però no ho diré perquè no és veritat; ho faig per no haver de tenir esment a les taques que pugui fer al trespol); m’he instal•lat al recer d’un noguer, gran i esponerós, decidit a començar la tasca. Com que mai no m’ha agradat retocar una pintura m’he deixat dur per l’instint, he donat a la porta una passada de roig anglès i he començat a pintar com si és tractàs d’una obra nova, sense cap resta del que hi havia pintat abans.

Una de les manies més arrelades que tenc a l’hora de pintar és l’acompanyament musical; utilitzis un aparell de radio que fa anys esta sintonitzat a la mateixa emissora: “Catalunya Música”, que ofereix una de les millors programacions de música clàssica que conec. Ja em teniu, doncs, en feina; gaudint d’aquesta solitud voluntària que tan important és per a la creació. De sobte el temps ha començat a canviar (encara tindràn raó els meteoròlegs dels orgues), per la banda de xaloc guaitaven uns nuvolots molt lletjos i la temperatura baixava a les totes. No n’he fet gaire cas i he seguit amb la meva tasca; també tenc la mania de no deixar mai un quadre comença; quan el començ, l’he d’acabar, baldament sigui per llavors tornar-hi pintar damunt.

Amb aquestes estava, quasi a punt d’acabar el quadre, mentre sonava l’obertura del “caçador furtiu” de K. M. von Weber, quan ha vingut na Mariantònia a fer-me avinent que estava caient un bon ruixat, absort en la feina no me’n havia adonat. De sobte tingut consciència de que m’estava banyat i, a més estava enredat de fred. Amb quatre grapades he arreplegat la música i les pintures i he cercat aixopluc sota la porxada.

Vatuarredell, quina pardalada! Tot plegat n’he tret un mal d’esquena feréstec i, a més, sort tindré si no aplec un bon constipat. I llavors, per aquesta mania de voler pintar cada quadre en una sola sessió, l’hauré de començar de bell nou.

COL•LOQUI SOBRE “Els déus irresponsables” i “El taller dels somnis”

COL•LOQUI SOBRE “Els déus irresponsables” i “El taller dels somnis”

Com la majoria dels que llegiu aquestes notes ja sabeu, el 12 de juny, dissabte, s’inaugura a la casa de cultura de Santanyí, Can Jaume Antoni, la meva exposició “Temps de magranes”. Aquesta mostra restarà muntada fins al 3 de juliol, però el dissabte, 19 de juny, hi haurà un motiu més per desplaçar-vos fins a Santanyí i veure l’exposició. En el mateix marc, a les 20:30, aprofitant la bona fresca que fa al pati posterior de la casa, hi haurà un col•loqui entre els lectors de les meves novel•les del cicle “matriuska”. Aquest col•loqui serà conduït per Sandra Llabrés i serà una experiència interessant sentir les diferents opinions de les lectores i els lectors de les obres. Per ara, escriptors com Antoni Serra i periodistes com Josep Rosselló ja m’han assegurat la seva assistència. Amb gent com aquesta la cosa no pot decebre ningú..
Us hi esper a tots.