UN MATÍ SENSE URGÈNCIES

M’he despert d’hora tot i que sabia que no hi havia res urgent a fer. M’agraden els dies així, quan de debò puc dedicar-me a fer allò que en ve de gust, o simplement, badocar. Encara des del llit estant he mirat per la finestra i he vist que el dia sortia assolellat, tal volta per contradir els meteoròlegs televisius que des de fa dies venen anunciant ruixats aïllats (la qual cosa vol dir, segons Salvador Martorell de Binifarda, que plourà per les illes). Amb aquesta perspectiva he decidit que seria un bon dia per restaurar el mural que tenim al jardí, just en front de la piscina. Se tracta d’una porta vella de la qual en vaig aprofitar la textura per a pintar-hi una seria de figures que podria representar un grup de dansaires. Com és natural, els efectes del sol i la pluja fan que un cop cada dos o tres anys sigui necessari restaurar la pintura.

Com que a mi m’agrada pintar a l’aire lliure i trepitjant la terra (aquí quedaria molt bé dir que ho faig per sentir directament com l’impuls creatiu de la Mare Terra me puja pels peus i amara tot el meu, però no ho diré perquè no és veritat; ho faig per no haver de tenir esment a les taques que pugui fer al trespol); m’he instal•lat al recer d’un noguer, gran i esponerós, decidit a començar la tasca. Com que mai no m’ha agradat retocar una pintura m’he deixat dur per l’instint, he donat a la porta una passada de roig anglès i he començat a pintar com si és tractàs d’una obra nova, sense cap resta del que hi havia pintat abans.

Una de les manies més arrelades que tenc a l’hora de pintar és l’acompanyament musical; utilitzis un aparell de radio que fa anys esta sintonitzat a la mateixa emissora: “Catalunya Música”, que ofereix una de les millors programacions de música clàssica que conec. Ja em teniu, doncs, en feina; gaudint d’aquesta solitud voluntària que tan important és per a la creació. De sobte el temps ha començat a canviar (encara tindràn raó els meteoròlegs dels orgues), per la banda de xaloc guaitaven uns nuvolots molt lletjos i la temperatura baixava a les totes. No n’he fet gaire cas i he seguit amb la meva tasca; també tenc la mania de no deixar mai un quadre comença; quan el començ, l’he d’acabar, baldament sigui per llavors tornar-hi pintar damunt.

Amb aquestes estava, quasi a punt d’acabar el quadre, mentre sonava l’obertura del “caçador furtiu” de K. M. von Weber, quan ha vingut na Mariantònia a fer-me avinent que estava caient un bon ruixat, absort en la feina no me’n havia adonat. De sobte tingut consciència de que m’estava banyat i, a més estava enredat de fred. Amb quatre grapades he arreplegat la música i les pintures i he cercat aixopluc sota la porxada.

Vatuarredell, quina pardalada! Tot plegat n’he tret un mal d’esquena feréstec i, a més, sort tindré si no aplec un bon constipat. I llavors, per aquesta mania de voler pintar cada quadre en una sola sessió, l’hauré de començar de bell nou.