El pintor Cabrera a l'exposició del Grup Dimecres?

L’exposició que ahir es va inaugurar a l’edifici de Ses Voltes, organitzada per l’Ajuntament de Palma, amb col•laboració amb el de Manacor, ve a refermar una idea que ja he exposat altres vegades: sovint la literatura és més fidel a la realitat que la mateixa història.

És evident que el grup Aura que apareix a “Com l’aigua pels xaragalls” es correspon en molts aspectes amb el grup Dimecres, objecte de l’exposició des Ses Voltes. Aquesta referència sempre l’he acceptat, i fins i tot alguns dels seus integrats –Longino, Guillem Jaume, Ritch Miller– apareixen amb nom propi al llibre; altres integrants són inventats o disfressats sota noms ficticis per allò de no ferir determinades susceptibilitats. Entre aquests personatges literaris que tenen una correspondència més o menys fidel en el món real, el lector hi trobarà Eduard Salmerón, un element de forta influència en l’àmbit artístic illenc i organitzador de l’exposició de Ses Voltes (cal no confondre’l amb el comissari de la mostra, Fernando Gómez de la Cuesta, que al meu entendre ha fet la seva feina tan dignament com ha sabut). A “Com l’aigua pels...” hi ha un episodi on la periodista Palmira Rubí, a la recerca del pintor Cabrera, s’enfronta amb el tal Salmeron i l’acusa d’alterar la història fent figurar entre els integrants del grup artistes que hi tingueren un relació molt minsa i en alguns casos nul•la, mentre, d’una altra banda n’està oblidant alguns que hi tingueren una presència rellevant.

Un cop vista l’exposició –molt ben muntada, per cert– he pogut veure que la Palmira de la novel•la no anava gens equivocada, la profecia literària ha tingut la seva confirmació en la realitat. El gruix del que hi ha penjat a l’antiga caserna de les murades, són varies col•leccions particulars, i tot està muntat en vistes a destacar aquestes col•leccions en comptes de ser l’homenatge al Grup Dimecres que s’anuncia als cartells.

D’això us en posaré només un exemple: en l’organització d’aquesta mostra s’hi ha fet feina (segons l’èmul real de Salmeron) més de cinc anys, doncs bé, a mi, que no tenc obres a les col•leccions esmentades però que vaig assistir a gairebé totes les reunions del grup, i d’això hi ha tantes proves documentals que no ho han pogut ignorar, com fa Salmerón amb en Cabrera, m’avisaren d’aquest esdeveniment fa menys d’un mes, i me demanaren, avui per avui, l’obra que havia de figurar a la mostra. No crec que es necessitin gaires més comentaris.

Bé, per acabar us proposaré un petit experiment. Rellegiu de bell nou l‘episodi de l’entrevista entre Palmira Rubí i Eduard Salmerón, imaginant el que seria capaç de dir-li la periodista si sabés que el promotor de la mostra té una relació familiar molt estreta amb el propietari d’una de les col•leccions que es volen promocionar, i que aquesta exposició està muntada amb doblers públics. Què us sembla?

I la roda segueix rodant.

Ahir, quan ja fa més de cent dies que el cul d’en Bauzá encalenteix la cadira presidencial, aquest home va dir que “el gobierno no puede crear puestos de trabajo”. Bon refotre! Ara ens vens amb aquestes? Això no és el que deies a la campanya electoral.
Si la gent no tingués la memòria anestesiada pel futbol i els anuncis televisius es recordaria que el PP en els seus discursos electorals prometia que si ells guanyaven les eleccions, tots podríem fermar els cans amb llonganisses, perquè ells sí sabien com sortir d’aquesta crisi.
La crisi segueix i el túnel es presenta cada cop més llarg i més fosc. Ara en Bauzá diu que ells crearan el marc adequat per a que la iniciativa privada, els emprenedors, puguin generar llocs de feina. Aquesta cançó ja l’hem sentida altres vegades, i en coneixem la lletra i la música. Significa afavorir els amics per tal que puguin fer-ne de les seves a l’aixopluc de la legalitat; és a dir: més ciment, més totxo i més onades de mà d’obra sense qualificar (també sabem que aquests “emprenedors” tenen el costum de contractar gent de fora per a les seves obres perquè surt a més bon preu que la d’aquí). Una mà d’obra que, un cop acabat el “negoci”, i després de destruir el poc que queda del nostre territori, es quedarà per aquí, i l’haurem d’ajudar amb els nostres serveis socials i acollir als nostres hospitals i a les nostres escoles, i que, al mateix temps, suposa una gran font de vots per aquells mateixos que els exploten.
I la roda segueix rodant.

La nit de Glòria de Luzi P.

LA NIT DE GLÒRIA DE LUZI P.

Iluminada Pérez Cabrer, "Luzi, para los amigos", es trobava insatisfeta i neguitosa, la seva vida li semblava buida i sense sentit. Ofegada dins el que, per a ella, era un poblet insignificant, somniava en la fama i l'èxit, en el camp que fos, tant li feia, la qüestió era sortir a les revistes de coloraines i als programes de xafardeig de la televisió. Si hagués nat filla d'una folklòrica de “tronío”, d'un torero de “postín”, o de qualsevol de les muses de la Jet Set, tot seria d'una altra manera. Als vint-i-set anys, amb un matrimoni, un divorci i una partida de relacions frustrades, ja s'hauria fet una renda a força de vendre exclusives. Però el seu pare fou un funcionari castellà que vingué a Mallorca cap als anys seixanta; en menys d'un any ja havia caigut en els paranys d'una llubinera ben plantada que es convertí en "la señora de Pèrez" i oblidà qualsevol referència a la seva nissaga de pagesos, jornalers i menestrals.
La millor via que trobà Iluminada Pérez per donar sortida a les seves ànsies de realitzar-se, fou l'escriptura. Va provar d'escriure poemes, relats curts i, fins i tot, s'atreví amb una novel•la. Mai no aconseguí que cap editor li fes cas, naturalment no va pensar que aquest rebuig fos per la manca de cohesió de les seves idees i el caos sintàctic dels seus escrits; ben al contrar: ho atribuïa al fet d'escriure en castellà a un país dominat per l'imperialisme catalanista. Fins que un dia va descobrir la seva autèntica vocació: la denúncia social. A la secció de Cartes al Director d'un setmanari local va publicar un patètic escrit denunciant la marginació i el rebuig social que patien els castellanoparlants, com ella mateixa, per part dels nadius; als quals acusava de racistes, xenòfobs, intolerants, incultes i de ment estreta. Els mallorquins, deia, eren uns caparruts, aferrats a una llengua i a una bandera de poble petit, ignorants dels vents d'universalitat que bufaven arreu del món.
Naturalment, aquesta carta fou molt comentada pels lectors del setmanari. Quasi tots en desacord amb les tesis de la Pérez (cal tenir en compte que la majoria d'aquests lectors eren mallorquins, els castellanoparlants del poble s'inclinaven per la premsa futbolera i les revistes de famosos). A la tertúlia dels irreductibles, Omar Bonet (un pintor nat a Montevideo, fill de pare mallorquí i mare argeliana) amb la ironia de sempre, proposà la creació d'un club de fans de Luzi Pérez "Aquesta al•lota no té preu, jo no havia rigut tant des que aquell forner de s'Horta va abandonar la política i va deixar d'escriure cartes al setmanari". Costança Riera Nicolau, que amb el pas dels anys semblava com si les rues que li sortien a la cara les perdés a la llengua, va declarar sense manies: "Aquesta, el que té es un atac greu d'abstinència sexual; amb dues o tres fornicacions per setmana li fugiria tota la pomeria". Jaume Rosselló Binimelis, el vell mestre d'escola, famós per les seves prediccions (no sempre encertades), es va torbar una mica a parlar, el cap darrer va sentenciar: "Ja podeu riure ja, però us assegur que aquesta al•lota arribarà lluny; té la quantitat suficient d'ignorància i de buidor que avui en dia cal per triomfar. Si segueix així la veurem consellera"
Aquesta vegada les prediccions de Jaume Rosselló Binimelis s'anaren complint, Iluminada Pèrez continuà escrivint. A més de la seva particular croada en contra del racisme mallorquí, s'engrescà en molts altres temes: presentà desfilades de moda, escrigué un llibre de cuina tot i que era incapaç de fet una truita condreta, organitzà festivals del tipus "Libertad sin ira, libertad" en homenatge a determinades víctimes del terrorisme i es feu assídua a tot tipus de saraus on tingués ocasió d'aparèixer fotografiada al costat de la "gent guapa".
L'any 2003, el Partit del Creixement Sostingut guanyà les eleccions. Un element tan valuós com "la Luzi" no es podia deixar perdre i així ho va entendre el nou president de la Comunitat Autònoma de Illes Balears, el Molt Honorable Sr. Helmut Jaramillo Braun que la incorporà immediatament al seu projecte: el "The honey futur". La primera feina d'Iluminada Pèrez com a consellera de Cultura Educació i Esports fou desterrar totalment el català de les escoles i de l'administració autonòmica. Un cop complert aquest deure històric es dedicà a treure el màxim de profit a la nova situació. Com un peix dins l'aigua presidia una "misa rociera", una festa de cervesa i salsitxes a la bierstrasse o l'aniversari de la mort de Lady Di, celebrat amb gran pompa per la colònia britànica. Els malintencionats de sempre, conten que en una ocasió volgué presidir el Ramadà. Els magrebins, molt amablement, la informaren que el Ramadà era un mes de dejuni i penitència on no hi tenien cabuda les glòries mundanes. L'autenticitat d'aquesta història mai no ha estat demostrada però, pocs dies després del Ramadà, Karim Fadili, president de l'associació d'immigrants magrebins Ibn Batuta, fou acusat de conducta antisocial i el varen internar a la reserva indígena del Clot de la Grava de Porreres, allà on enviaven els aborígens que es negaven a integrar-se.
Cap al tercer any de legislatura, el govern de Jaramillo Braun començà a tenir problemes. El "The honey futur" resultà més embafador, si tal cosa és possible, que el seu propi nom. El turisme de qualitat, l'objectiu sempre perseguit, i mai no assolit, pels cap-pares de l'economia illenca, es trobava cada cop més lluny del paradís de ciment, asfalt i benzineres que des dels anys vuitanta s'havia anat creant. Els europeus d'alt poder adquisitiu, cansats de renous, ja en tenien prou amb les autopistes dels seus països. Les masses de holligans que omplien la vorera de mar, ja havien pagat al seu país totes les cerveses que es podien beure a Mallorca, aquí, per tant, feien més destrossa que despesa. Els inversors i promotors, com les rates, començaren a abandonar el vaixell als primers símptomes de naufragi. Tot semblava a punt de fer flamada quan la Unió Europea decidí posar en marxa un programa de Recuperació i Conservació de les Cultures Minoritàries; un programa al qual es dedicarien una quantitat impressionant d'euros. Jaramillo Braun i els seus van adonar-se que aquella podia ser l'ocasió que estaven esperant per refer la malmesa economia illenca. Calia demostrar que a Mallorca hi havia una cultura minoritària i amb trets ben diferenciats que era necessari conservar. Iluminada Pèrez va suggerir que Mallorca podia ben bé aspirar a ser la regió pilot d'aquest importantíssim projecte. Suggeriment que fou aprovat amb entusiasme per part del Govern.
L'equip de la consellera es posà en feina immediatament. Però elaborar la documentació que havia de demostrar que Mallorca tenia una cultura autòctona era una empresa fora de les seves possibilitats. Conèixer les col•leccions primavera-estiu de tots els modistos europeus no servia de res a l'hora de confeccionar un catàleg del patrimoni historicocultural d'una comunitat arrasada per anys de “progrés i creixement”. A la fi, amb l'ajuda (molt ben pagada, per cert) d'un equip de professionals de la publicitat, especialistes en fer passar figues per llanternes, s'aconseguí que els dossiers que havien de presentar-se a Brussel•les fossin impecables. Iluminada Pérez estava segura que la proposta mallorquina encantaria els europeus, l'únic problema residia en que ella no podia parlar català i difícilment podria convèncer aquells senyors tan esquiterells si no era capaç d’utilitzar la llengua de la cultura que suposadament representava.
Per resoldre aquest darrer problema es va acudir a una de les plomes mercenàries de més prestigi: Manuel Surroca Alemany, escriptor ampul•lós i de grans recursos retòrics que, des dels temps de la prehistòria canyellista, havia viscut xuclant dels diners públics tota casta de subvencions i tractes de favor. Mimètic com cap altre s'havia adaptat perfectament a la nova situació, ara escrivia en castellà i dirigia una publicació editada per la Conselleria Adjunta a la Presidència. Surroca va llevar la pols al diccionari de català i va escriure un parlament on s'enaltien els valors eterns de la cultura autòctona de les Balears, començant pel Myotragus, passant per Sor Tomasseta i acabant amb el sopar de matances d'un exbatle de Muro. Per acabar l'operació de maquillatge es va reconvertir el nom de la consellera que fou catalanitzat d'aquesta manera: Maria de les Llums P. Cabrer, tot i que en privat es fes anomenar com Luzi P.
Luzi P. ho va intentar, encara dins l'avió que la portava a Brussel•les repassà en veu alta una mala fi de vegades el parlament que havia de llegir. No hi havia manera; tants d'anys d'anticatalanisme militant la traïen i el seu esforç era balder, fins i tot en el millor dels casos, pareixia talment una locutora de la televisió valenciana. En vista que d'aquella manera no podia anar i tenint en compte el que hi havia en joc, va accedir al suggeriment d'un dels seus assessors: podia al•legar que una repentina faringitis aguda la impossibilitava de parlar. Vanessa Garcia, una secretària que havia viscut molts d'anys a Catalunya, podia llegir el parlament i d'aquesta manera sortirien del pas.
Tot va anar de primera, tal com havien previst, els parlamentaris europeus s'empassaren el magnífic dossier que la delegació mallorquina va presentar i van escoltar el magnífic parlament que Vanessa Garcia va llegir en nom de la consellera, greument afectada per aquella malaltia repentina. Tothom donava per fet que Mallorca era un exemple de respecte i conservació de les cultures autòctones. Un exemple que mereixia ésser recolzat amb els fons econòmics de la Comunitat Europea, per tal de marcar la pauta a seguir amb les altres cultures minoritàries. Per sentenciar el triomf de Luzi P. només restava el tràmit de l'aprovació per part de la comissió corresponent que s'havia de reunir l'endemà de bon matí.
Aquella nit, Luzi P. es va posar les seves millors gales per tal de lluir com mai; havia d'acudir a un sopar que oferia l'Institut de les Cultures Europees. Ella com a representant de la regió virtualment guanyadora d'aquell importantíssim projecte cultural, estava destinada a ésser l'estrella de la nit. A la fi havia arribat al cim de les seves aspiracions, només la incomodava haver de mesurar les seves paraules, per mor d'aquella malaltia que havia hagut d'inventar-se.
Al seu costat hi va seure Alain Spinoza, representant de l'illa de Còrsega, un home educat, amable i atractiu que es desfeia en atencions. Luzi P., estava a punt d'esclatar de goig, el seu triomf no podia ésser més complet. Spinoza procurava que la seva copa de vi d'Alsàcia sempre fos plena, mentre, per deferència a ella, s'esforçava a parlar català, encara que farcit d'expressions italianes i franceses. Per sort ella només havia de respondre amb monosíl•labs a causa de la seva malaltia.
Luzi P. mai no havia estat bevedora de vi. De fet era una addicta a la coca-cola. Una addició que en aquell viatge hagué d'oblidar: els seus assessors d'imatge consideraren que la representant d'una cultura autòctona mediterrània no podia retre culte al símbol més important de l'imperialisme econòmic nord-americà. I per aquí vingué la desfeta. El vi alsacià li juga una mala passada, els colors li pujaren a la cara sota la capa de maquillatge. Guarida miraculosament de la seva afonia comença a rallar pels colzes, en castellà naturalment, i amb el to de veu que els espanyols solen utilitzar després d'un sopar regat abundantment. En el moment àlgid de la seva eufòria s'enfilà damunt la taula i davant els ulls astorats de la flor i la nata de la cultura de les Europes es posà a cantar allò de "Banderita tu eres roja, banderita tu eres gualda...", després vingué "El Emigrante" i entre el deliri dels fotògrafs de premsa acabà el seu recital amb "Que viiiiiiiva EEEEEEEspaña". Tot just quan cridava "Mallorca sería un paraíso si no fuera por los mallorquines!", va caure de la taula. L'acció decidida d’Alain Spinoza la salvà de les possibles lesions físiques però la foto de la consellera, cuixes enlaire, en braços d'aquell cors fornit i plantós, havia d'ésser portada de les revistes de societat de mitja Europa.
Al matí següent, Luzi P, encara era al llit, amb el cervell que, talment una pilota de tennis, li rebotia de part a part del crani, quan Vanessa Garcia arribà amb la notícia que l'experiència pilot del Programa per a la Recuperació i Conservació de les Cultures Minoritàries es realitzaria a l'Illa... a l'illa de Còrsega.

Som Egipte?

No soc allò que en diuen un observador de primera línia, només disposo del que m’arriba a través dels mitjans i unes poques observacions personals fetes en alguns viatges a la zona. Però com que no m’agrada guardar-me res, vetaquí la meva opinió:

Aquestes revoltes que ara mateix estam veient a Tunísia. Egipte i altres països del món àrab, no han sorgit per generació espontània. Per arribar a aquest punt s’han hagut de donar una sèrie de circumstàncies de tipus social i econòmic que han fet desembocar la situació en els incidents que cada dia podem veure pels mitjans de informació.
Cal tenir en compte la estructura social d’aquests països, regits per unes dictadures a l’ombra de les quals ha crescut una oligarquia que ho té tot, mentre el poble, la massa d’assalariats, aspirants a un salari i simples desocupats sense esperança, viu en la misèria. A més, aquesta massa ha estat educada en la cultura del consum que convé a les grans multinacionals i al PODER (així, en majúscules); no oblidem que al poblat més miserable, sobre els terrats de les cases de fang, es poden veure un xinxer d’antenes parabòliques.
Ara aquesta massa s’ha alçat, però no ens deixem enganyar, rera les consignes democràtiques s’hi amaga una majoria que només aspira a un lloc a la taula d’un banquet del que fins ara només n’ha pogut tastar les deixalles. Una aspiració que, d’una altra banda, me sembla ben legítima.

I aquí, és possible una situació semblant? Tal volta ara mateix no, però hi anam. Cada cop l’estructura econòmica i social a casa nostra es sembla més a la d’aquells països. Ja tenim una dictadura, la del GRAN CAPITAL, i el polítics, tots ells, no tenen altre paper que el de mamporreros d’aquest gran poder. Per una altra banda s’està destruint la classe mitja (petits comerciants, professionals liberals, indústries familiars...) i s’està creant una nova classe de assalariats, cada cop més mal pagats i amb pitjor situació social, i gent sense feina ni possibilitat de trobar-ne. A més s’està impulsant descaradament una educació destinada a crear masses cada cop més grans de consumidors convulsius. Per tant arribar a una situació de revoltes és només qüestió de temps.

Els premi Antoni Gelabert

Tenia una estona de lleure per Ciutat i vaig decidir castigar-me el que me queda de cervell anant fins al Solleric a veure les obres que es presentaren al premi Antoni Gelabert d’Arts Visuals (crec que es diu així) –les que foren seleccionades, és clar, m’hauria agradat més veure les rebutjades, tal volta hi havia coses més interessants.
Bé, per no cansar-vos, el que vaig poder veure no treu faves d’olla ni de molt: una partida de vídeos fets amb més o menys manya, muntatges fotogràfics, alguns treballs manuals i poca més. Gairebé tot, salvant una o dues excepcions, semblava sortit del gabinet d’alguna agència de publicitat.
Per acabar i resumint: vaig sortir d’allà amb ganes de veure Art. Crec que hauré d’anar a les coves d’Altamira.

PS. La imatge que acompanya aquest text no té res a veure amb l'exposició, però hi ha més Art en aquest tronc d'arbre que en tota la sala.