La Vany

El seu nom no és Vanesa, així doncs, els seus amics i companys d’escola tampoc li deien Vany, però ho deixarem d’aquesta manera perquè no seria discret ni prudent donar a conèixer el seu nom real. A part d’això, aquesta és l’única invenció que hi ha en tota aquesta història.
Vaig conèixer la Vany quan ella tenia dotze anys i cursava el sisè curs de primària, i al llarg d’un any tinguérem una relació que jo qualificaria d’intensa: a part dels caps de setmana, ens veiem cada dia; jo era el seu professor-tutor. Es clar que la nostra relació (aquí podeu deixar de llegit totsjavascript:void(0) els que estau esperant una història escabrosa) no anava més enllà del normal entre professor i alumna i era similar, o idèntica, a la que mantenia amb la resta dels vint-i-cinc alumnes d’ambdós sexes que integraven la classe.
La Vany era una nina (al•lota) desperta, captava les coses al vol, tenia una resposta ràpida, no callava per res i mantenia les seves opinions fins el darrer extrem. Aquest caràcter la convertia en una mena de líder entre els seus companys i, a la vegada, m’ocasionava a mi alguns problemes a l’hora de controlar la seva expressivitat desbocada.
A part d’això, la Vany, tenia un passió irrefrenable per el món de les revistes de coloraines, el glamour i els “famosos”. La seva única i gran obsessió era arribar a ser algú dins el món de la frivolitat, sortir a les portades de les revistes i als programes de més caché de la televisió. En vistes a aquest objectiu s’esforçava en assolir els trets que caracteritzen els personatges que omplen les planes de la crònica en rosa: retre culte a la imatge fins al fanatisme i utilitzar el cervell només com a calculadora. Tant s’esforçà en això que arribà a caure en una anorèxia intel•lectual absoluta, mostrant un refús sistemàtic a qualsevol coneixement que pogués ocupar la buidor del seu cervell.
Vaig dedicar hores a fer-li veure que estava malbaratant les seves facultats per perseguir un somni que, en el millor dels casos, només la convertiria en un ninot de fira. No cal dir que fou, el meu, un esforç balder. Un dia, ja acabant el curs, la Vany me mira amb una cara que ja semblava de comentarista televisiva, i me digué en castellà, perquè el model que ella s’havia fet no podia parlar altra llengua “Y si yo soy feliz de esta manera pa’qué voy a cambiar?”. Vaig pensar que tenia raó la nina, qui era jo per tòrcer el seu destí? Ho havia intentat durant un any i havia estat com escriure damunt l’arena d’una platja. La vaig dir que s’afanyàs, podia fer tard a l’assaig de la coreografia del festival de fi de curs.
Ara he tornat a retrobar la Vany gràcies al facebook. Estic establint contactes amb molts dels meus exalumnes, amb alguns parlam de tan en tant, ara ja com a companys. A la Vany la tenc agregada com a amistat, no record de qui fou la iniciativa i mai no hem parlat ni ens hem enviat cap missatge, però pels seus comentaris puc esbrinar que dels seus somnis de “fama” en queda poca cosa; amb vint-i-dos anys ja acumula varies relacions esgarrades i com a record li queda una criatura que ja va a l’escoleta. De feina no en parla mai, tal volta segueix esperant la seva oportunitat, el casting venturós que la faci pujar als altars de la buidor absoluta.
Aquesta història vull dedicar-la a tots aquells que pensen que per acabar amb el mal que fan els “programes gasòfia” basta canviar de canal o, com a solució extrema, apagar el televisor.