Els polítics i "la unidad de España"

Hem passat la diada de la Constitució Espanyola, un cop més els governants de l’estat, i els d’aquest malanat país, s’han omplert la boca amb allò de “la unidad de España” com si tal constitució no parlàs, també, del dret a una escola y una sanitat pública gratuïta i de qualitat, del respecte i la defensa dels trets culturals (fins i tot la llengua) propis de cada un dels territoris que integren l’estat, i de tants altres drets que aquests mateixos governants ens estan tallant de manera implacable i sistemàtica. Per tant, ja n’estic fart d’escoltar la mateixa cançó, la “unidad de España” se la poden ficar pel mateix forat per on els surt allò que put.

Presentación de la novela DIOSES IRRESPONSABLES de Gabriel Mestre Oliver

El viernes, 30 de noviembre, a las 20'-, en la libreria "Born de Llibres", Palma, tendrá lugar la presentación de la edición en castellano de DIOSES IRRESPONSABLES novela de Gabriel Mestre publicada en lengua catalana en 2008. En la presentación, que se enmarca en la celebración del "Dia de les Llibreries", intervendrán el periodista Joan Monse y el autor de la obra, Gabriel Mestre.

Mallorca, el vertedero de Europa.

Ahora el Gobierno Balear, del PP por si alguien lo ha olvidado, quiere cambiar una ley (no sé cuál) para que sea posible importar basuras y desperdicios de Europa que serán quemadas en Son Reus. Yo no lo entiendo, claro que sólo soy un rústico que no entiende las complicadas estrategias de nuestros políticos, pero como ciudadano de este país quisiera que alguien me explicaré varios puntos: En primer lugar ¿Donde irán a parar todos los humos procedentes de los desechos que se quemarán? Seguro que no servirán para limpiar nuestra atmósfera. ¿Cono se compaginará la imagen del vertedero de Europa con aquel turismo de calidad siempre perseguido y nunca alcanzado por nuestros empresarios? Mientras gobernaban los otros, los del PP no se cansaban de predicar que los inversores no vendrían aquí si no había una seguridad jurídica. ¿Qué seguridad puede haber si ellos cambian las leyes cada vez que les conviene ... o conviene a sus amos? He oído decir que esta operación se hace para no tener que subir una vez más la tasas de incineración de nuestras basuras, pero a los europeos les resulta rentable transportar sus desechos hasta aquí, considerando los costes de la insularidad. Yo no lo entiendo, a no ser que... A no ser que detrás todo esto se esconda una de estas operaciones a las que tan aficionados son los del PP y cuando haya pasado un temporada nos encontremos con un pufo montado para favorecer determinadas personas, o determinadas empresas, que se llevarán el dinero y nosotros, como siempre, a pagar.

Mallorca, l'abocador d'Europa

Ara el Govern Balear, del PP per si algú ho ha oblidat, vol canviar una llei (no sé quina) per tal que sigui possible importar fems i deixalles d’Europa que seran cremades a Son Reus. Jo no ho entenc, es clar que només sóc un foraviler que no entén las complicades estratègies dels nostres polítics, però com a ciutadà d’aquest país voldria que algú m’explicàs uns quants punts: En primer lloc, on aniran tots els fums procedents de les deixalles que es cremaran? Ben segur que no serviran per a netejar la nostra atmosfera. Con es compaginarà la imatge de l’abocador d’Europa amb aquell turisme de qualitat sempre perseguit i mai assolit pels nostres empresaris? Mentre governaven els altres, els del PP no es cansaven de predicar que els inversors no vindrien aquí si no hi havia una seguretat jurídica. Quina seguretat pot haver-hi si ells canvien les lleis cada cop que els convé... o convé als seus amos? He sentit a dir que aquesta operació es fa per no haver de pujar un cop més la taxes d’incineració dels nostres fems, però als europeus els resulta rentable traginar les seves deixalles fins aquí, tot i considerant els costos de la insularitat. Jo no ho entenc, a no ser que... A no ser que darrera tot això hi hagi una d’aquestes operacions a les que tan afeccionats son els del PP i d’aquí una temporada ens trobem amb un bunyol muntat per afavorir determinades persones o determinades empreses que se’n duran els doblers i nosaltres, com sempre, a pagar.

La dislèxia dels nostres polítics.

Portocolom, diada de Sant Jaume. La premsa “professional” ha dedicat fotos i textos a l’acte que s’organitzà en homenatge a l’aviador Orté. També s’ha fet alguna referència a la xiulada-escridassada que reberen els polítics presents a l’acte. Fins aquí tot dins la més estricta normalitat. No s’ha parlat emperò de la reacció d’aquests polítics davant es “cas” que els va fer el poble lliure i sobirà. Reacció que anà de la impotència del batle de Felanitx a la crispació histèrica de la presidenta del Consell, passant per la ignorància i el menfutisme de la majoria que eren allà per justificar el sou i... “tantes me’n diguin”. De qualsevol manera, més enllà de l’anècdota, hi ha un punt sobre el qual cal reflexionar. Els polítics, illencs i estatals, son escridassats per allà on van, i això no és cosa de quatre exaltats o dels incontrolats de sempre, com ells diuen. No, els avalotadors son gent normal, de cada dia, i els aldarulls no son més que una mostra de la diferència existent entre la còmoda majoria parlamentaria del PP i la realitat del carrer. Majoria absoluta? “...inmensa mayoría de la población” va dir el garriguer Gómez. Si ens oblidam dels percentatges i comptam amb els dits de les dues mans –per no embullar-nos- resulta que de cada deu possibles votants, cinc no exerciren el seu dret (l’abstenció és una opció vàlida), tres dispersaren el seu vot, els dos que resten constitueixen aquesta “majoria absoluta” amb la qual el PP es recolza per empobrir-nos de cada dia. Resumint, de cada deu persones amb dret a votar n’hi ha vuit que NO volen el PP. Aquests son els que surten al carrer a manifestar la seva disconformitat amb la política dictatorial del Poder. Si a això hi afegim que els dos que els votaren s’amaguen perquè estan empegueïts... l’assumpte queda prou clar, s’ha de ser molt polític por no entendre-ho.

Això és un tango

Fa molta estona que em volta pel cap fer un estudi de les lletres dels tangos. Estic segur que en podria treure un diccionari de frases que, com els refranys, es poden aplicar a quasi totes les situacions de la vida, i en alguns casos esdevenen d’un valor profètic inusual. Vetaquí aquesta estrofa, i perdonau l’us del lunfardo, si provau de posar-li cara d’expolític nostrat (el de la foto no, és clar, aquest és argentí) ho entendreu a la primera.

...he sabido que el guerrero
que murió lleno de honor
ni murió ni fue guerrero
como me engrupiste vos;
está en cana proturiado
como agente e la camorra,
professor de cachiporra,
malandrín y estafador.

La tirania de la majoria.

L’any 1831, un jutge francès més interessat en la política que en la judicatura, anomenat Alexis de Tocqueville, féu un viatge de 10 mesos pels EUA amb la missió oficial d’estudiar el sistema penitenciari nord-americà. Més que complir l’objectiu del seu viatge, Tocqueville va estudiar a fons el mode de viure d’aquell país i a la tornada començà a escriure una gran obra en dos toms: La democràcia a Amèrica que tingué un èxit extraordinari a tota Europa i que entusiasmà als polítics, tan de dretes com d’esquerres.

Tocqueville considerava que el sistema democràtic no era la millor forma de govern però opinava que era l’únic possible. Tanmateix en tota la seva obra adverteix dels nombrosos perills d’aquest sistema, des de l’apatia política generalitzada entre una gent més preocupada en guanyar doblers que en els assumptes de govern que queden en mans dels líders i dels partits, fins a la possibilitat que les opinions dels que pensen diferent siguin víctimes de la conformitat de les masses mancades de criteri.

Considerava que el poder il•limitat de la majoria era especialment perillós quan anava de la mà amb la mediocritat. Amb aquest sistema, Tocqueville, considerava que homes ambiciosos, tot i que no especialment intel•ligents, podien connectar amb les masses mitjançant lemes electoralistes simples i demagògics. D’una altra banda, personalitats extraordinàries no tenien, per norma general, possibilitats de ser elegides perquè la gran majoria no entenia els seus programes. Això, advertia el jutge francès, comportava un risc enorme: que el vot popular pugui ser segrestat a base de falses promeses i objectius inabastables. La “presa del poder” per Hitler, aprofitant les condicions de la democràcia de la República de Weimar, cent anys després del llibre de Tocqueville, vindria a donar-li la raó d’una manera funesta.

Em deman sovint, si avui no estarem vivint un procés similar.

Una foto de 192?

Regirant imatges antigues de Felanitx, un tresor encara sense inventariar com es mereix, m’he trobat aquesta meravella. Imagin que la instantània és obra de Francesc Bonnin, “es Mut Masseta”, un home, llauner d’ofici, que féu de la fotografia la seva vida. Gràcies a Bonnin, per a qui vull reivindicar, un cop més, l’homenatge que el poble felanitxer li deu, podem disposar avui d’un enorme fons d’imatges que ens mostren com era la nostra gent i el nostre poble. Un tresor impagable.

Tanmateix avui volia fer-vos fixar l’atenció en una partida de detalls d’aquesta imatge: en primer lloc veim que es tracta d’unes matances casolanes, com ho demostra la nombrosa presència d’al•lots, que aquest dia solien fer gran bulla. D’una altra banda observam que al fons de la imatge es veu un porc ja obert en canal, la qual cosa ens mostra que aquest dia es mataren al menys dos porcs (podia tractar-se d’una família molt nombrosa i amb possibles, o també d’alguna finca de foravila en la quan obraven un porc per a la casa i un altre pel senyor) i, sobretot, queda ben present que el porc que està a terra, era un animal fora mida, un d’aquests porcs que l’amo havia engreixat amb segó, garroves i figues de moro, per aconseguir que assolís un pes digne de fer venir el retratista i deixar-ne constància per a la posteritat.

I és precisament el cartell que sosté la criatura que està damunt l’animal el que m’ha resultat més curiós: hi tenim la data, 26-11-192? (és una llàstima que el darrer dígit de l’any no es pugui llegir) i el pes del porc, 35 arroves mallorquines. Però, sobretot cal parar atenció al símbol utilitzat per expressar aquesta unitat “@”, de manera que tots aquests internautes que es pensen que tal símbol es cosa moderna ja poden veure que per Felanitx s’utilitzava fa gairebé noranta anys. Igualment seria bo que s’ho repensassin aquells que intenten introduir-lo en el llenguatge escrit com a una lletra més amb significat neutre (no sexista).

Història d'un dibuix de Setmana Santa

L’altre dia, crec que fou el passat dijous... o el divendres, em va cridar per telèfon l’amic Valentín Mendoza per explicar-me que aquest any li havien encarregat fer el pregó de la Setmana Santa felanitxera. També m’explicà que és costum que cada any sigui el pregoner l’encarregat de triar la portada de l’edició que es fa de tal pregó. Aquí ja vaig veure per on anaven els trets, em demanà que si no era massa atreviment (en Valentín sempre ha estat molt discret) i no m’havia de molestar molt, li podia fer un dibuix per aquesta portada. Molèstia cap ni una, li vaig dir, però no sé si un apostata, irreverent i poc amic de les sotanes, com som jo, serà la persona adient per aquest menester. De qualsevol manera vaig acceptar l’encàrrec amb molt de gust, no per l’esdeveniment (la Setmana Santa me sembla una manifestació folklòrica i el que m’agrada més és anar a escoltar el “pasdoble de sa freixura”) però sí per l’amistat.

Al web de la confraria de Sant Agustí, per posar-me en situació, vaig poder veure les portades de tots els pregons que des de fa més de cinquanta anys es venen editant. N’hi ha per a tots els gusts, des d’estampetes d’escola de monges a obres realment interessants, com la que féu Manolo Mompo pel pregó de Francesc Riera i Montserrat a la dècada dels anys setanta del segle passat. Aquesta eixida virtual em serví de poca cosa pel que fa el dibuix que havia de fer, però m’obrí la porta d’un espai que desconeixia, estic segur que entre aquests pregons n’hi ha de prou interessants, algun dia els hauré de llegir amb deteniment.

Però seguia sense tenir gens ni mica clar com havia d’enllestir l’encàrrec d’en Valentín. La portada és una sola tinta, per tant m’havia d’oblidar dels efectes cromàtics i centrar-me en el joc de llums i ombres. Ahir me vaig passar la tarda a l’estudi, jugant amb papers i tintes per veure si sortiria res de bo; la veritat és que no vaig quedar gaire satisfet, el resultat era, perdonau-me el símil taurí, “una faena de apaño” i poca cosa més. Aquesta tarda m’hi he tornat posar, no sé sí el resultat és acceptable, això en qualsevol cas haurà de dir-ho en Valentín i el públic que veurà la publicació. Però precisament l’economia de mitjans en que me veia obligat a fer feina: un llapis i una mica de tinta, i l’austeritat pròpia del tema (no volia caure en il•lustracions de Via-Crucis), m’han fet retrobar-me amb el dibuix en estat pur. Això, la música de Pau Casals que m’ha acompanyat i l’atmosfera temperada d’aquesta tarda quasi de primavera, m’han proporcionat un horabaixa d’autèntica plenitud. Algunes vegades no som conscients que la felicitat es pot trobar en les coses més simples.