L’altre dia, crec que fou el passat dijous... o el divendres, em va cridar per telèfon l’amic Valentín Mendoza per explicar-me que aquest any li havien encarregat fer el pregó de la Setmana Santa felanitxera. També m’explicà que és costum que cada any sigui el pregoner l’encarregat de triar la portada de l’edició que es fa de tal pregó. Aquí ja vaig veure per on anaven els trets, em demanà que si no era massa atreviment (en Valentín sempre ha estat molt discret) i no m’havia de molestar molt, li podia fer un dibuix per aquesta portada. Molèstia cap ni una, li vaig dir, però no sé si un apostata, irreverent i poc amic de les sotanes, com som jo, serà la persona adient per aquest menester. De qualsevol manera vaig acceptar l’encàrrec amb molt de gust, no per l’esdeveniment (la Setmana Santa me sembla una manifestació folklòrica i el que m’agrada més és anar a escoltar el “pasdoble de sa freixura”) però sí per l’amistat.
Al web de la confraria de Sant Agustí, per posar-me en situació, vaig poder veure les portades de tots els pregons que des de fa més de cinquanta anys es venen editant. N’hi ha per a tots els gusts, des d’estampetes d’escola de monges a obres realment interessants, com la que féu Manolo Mompo pel pregó de Francesc Riera i Montserrat a la dècada dels anys setanta del segle passat. Aquesta eixida virtual em serví de poca cosa pel que fa el dibuix que havia de fer, però m’obrí la porta d’un espai que desconeixia, estic segur que entre aquests pregons n’hi ha de prou interessants, algun dia els hauré de llegir amb deteniment.
Però seguia sense tenir gens ni mica clar com havia d’enllestir l’encàrrec d’en Valentín. La portada és una sola tinta, per tant m’havia d’oblidar dels efectes cromàtics i centrar-me en el joc de llums i ombres. Ahir me vaig passar la tarda a l’estudi, jugant amb papers i tintes per veure si sortiria res de bo; la veritat és que no vaig quedar gaire satisfet, el resultat era, perdonau-me el símil taurí, “una faena de apaño” i poca cosa més. Aquesta tarda m’hi he tornat posar, no sé sí el resultat és acceptable, això en qualsevol cas haurà de dir-ho en Valentín i el públic que veurà la publicació. Però precisament l’economia de mitjans en que me veia obligat a fer feina: un llapis i una mica de tinta, i l’austeritat pròpia del tema (no volia caure en il•lustracions de Via-Crucis), m’han fet retrobar-me amb el dibuix en estat pur. Això, la música de Pau Casals que m’ha acompanyat i l’atmosfera temperada d’aquesta tarda quasi de primavera, m’han proporcionat un horabaixa d’autèntica plenitud. Algunes vegades no som conscients que la felicitat es pot trobar en les coses més simples.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada