L’any 1831, un jutge francès més interessat en la política que en la judicatura, anomenat Alexis de Tocqueville, féu un viatge de 10 mesos pels EUA amb la missió oficial d’estudiar el sistema penitenciari nord-americà. Més que complir l’objectiu del seu viatge, Tocqueville va estudiar a fons el mode de viure d’aquell país i a la tornada començà a escriure una gran obra en dos toms: La democràcia a Amèrica que tingué un èxit extraordinari a tota Europa i que entusiasmà als polítics, tan de dretes com d’esquerres.
Tocqueville considerava que el sistema democràtic no era la millor forma de govern però opinava que era l’únic possible. Tanmateix en tota la seva obra adverteix dels nombrosos perills d’aquest sistema, des de l’apatia política generalitzada entre una gent més preocupada en guanyar doblers que en els assumptes de govern que queden en mans dels líders i dels partits, fins a la possibilitat que les opinions dels que pensen diferent siguin víctimes de la conformitat de les masses mancades de criteri.
Considerava que el poder il•limitat de la majoria era especialment perillós quan anava de la mà amb la mediocritat. Amb aquest sistema, Tocqueville, considerava que homes ambiciosos, tot i que no especialment intel•ligents, podien connectar amb les masses mitjançant lemes electoralistes simples i demagògics. D’una altra banda, personalitats extraordinàries no tenien, per norma general, possibilitats de ser elegides perquè la gran majoria no entenia els seus programes. Això, advertia el jutge francès, comportava un risc enorme: que el vot popular pugui ser segrestat a base de falses promeses i objectius inabastables. La “presa del poder” per Hitler, aprofitant les condicions de la democràcia de la República de Weimar, cent anys després del llibre de Tocqueville, vindria a donar-li la raó d’una manera funesta.
Em deman sovint, si avui no estarem vivint un procés similar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada