Això és un tango

Fa molta estona que em volta pel cap fer un estudi de les lletres dels tangos. Estic segur que en podria treure un diccionari de frases que, com els refranys, es poden aplicar a quasi totes les situacions de la vida, i en alguns casos esdevenen d’un valor profètic inusual. Vetaquí aquesta estrofa, i perdonau l’us del lunfardo, si provau de posar-li cara d’expolític nostrat (el de la foto no, és clar, aquest és argentí) ho entendreu a la primera.

...he sabido que el guerrero
que murió lleno de honor
ni murió ni fue guerrero
como me engrupiste vos;
está en cana proturiado
como agente e la camorra,
professor de cachiporra,
malandrín y estafador.

La tirania de la majoria.

L’any 1831, un jutge francès més interessat en la política que en la judicatura, anomenat Alexis de Tocqueville, féu un viatge de 10 mesos pels EUA amb la missió oficial d’estudiar el sistema penitenciari nord-americà. Més que complir l’objectiu del seu viatge, Tocqueville va estudiar a fons el mode de viure d’aquell país i a la tornada començà a escriure una gran obra en dos toms: La democràcia a Amèrica que tingué un èxit extraordinari a tota Europa i que entusiasmà als polítics, tan de dretes com d’esquerres.

Tocqueville considerava que el sistema democràtic no era la millor forma de govern però opinava que era l’únic possible. Tanmateix en tota la seva obra adverteix dels nombrosos perills d’aquest sistema, des de l’apatia política generalitzada entre una gent més preocupada en guanyar doblers que en els assumptes de govern que queden en mans dels líders i dels partits, fins a la possibilitat que les opinions dels que pensen diferent siguin víctimes de la conformitat de les masses mancades de criteri.

Considerava que el poder il•limitat de la majoria era especialment perillós quan anava de la mà amb la mediocritat. Amb aquest sistema, Tocqueville, considerava que homes ambiciosos, tot i que no especialment intel•ligents, podien connectar amb les masses mitjançant lemes electoralistes simples i demagògics. D’una altra banda, personalitats extraordinàries no tenien, per norma general, possibilitats de ser elegides perquè la gran majoria no entenia els seus programes. Això, advertia el jutge francès, comportava un risc enorme: que el vot popular pugui ser segrestat a base de falses promeses i objectius inabastables. La “presa del poder” per Hitler, aprofitant les condicions de la democràcia de la República de Weimar, cent anys després del llibre de Tocqueville, vindria a donar-li la raó d’una manera funesta.

Em deman sovint, si avui no estarem vivint un procés similar.

Una foto de 192?

Regirant imatges antigues de Felanitx, un tresor encara sense inventariar com es mereix, m’he trobat aquesta meravella. Imagin que la instantània és obra de Francesc Bonnin, “es Mut Masseta”, un home, llauner d’ofici, que féu de la fotografia la seva vida. Gràcies a Bonnin, per a qui vull reivindicar, un cop més, l’homenatge que el poble felanitxer li deu, podem disposar avui d’un enorme fons d’imatges que ens mostren com era la nostra gent i el nostre poble. Un tresor impagable.

Tanmateix avui volia fer-vos fixar l’atenció en una partida de detalls d’aquesta imatge: en primer lloc veim que es tracta d’unes matances casolanes, com ho demostra la nombrosa presència d’al•lots, que aquest dia solien fer gran bulla. D’una altra banda observam que al fons de la imatge es veu un porc ja obert en canal, la qual cosa ens mostra que aquest dia es mataren al menys dos porcs (podia tractar-se d’una família molt nombrosa i amb possibles, o també d’alguna finca de foravila en la quan obraven un porc per a la casa i un altre pel senyor) i, sobretot, queda ben present que el porc que està a terra, era un animal fora mida, un d’aquests porcs que l’amo havia engreixat amb segó, garroves i figues de moro, per aconseguir que assolís un pes digne de fer venir el retratista i deixar-ne constància per a la posteritat.

I és precisament el cartell que sosté la criatura que està damunt l’animal el que m’ha resultat més curiós: hi tenim la data, 26-11-192? (és una llàstima que el darrer dígit de l’any no es pugui llegir) i el pes del porc, 35 arroves mallorquines. Però, sobretot cal parar atenció al símbol utilitzat per expressar aquesta unitat “@”, de manera que tots aquests internautes que es pensen que tal símbol es cosa moderna ja poden veure que per Felanitx s’utilitzava fa gairebé noranta anys. Igualment seria bo que s’ho repensassin aquells que intenten introduir-lo en el llenguatge escrit com a una lletra més amb significat neutre (no sexista).

Història d'un dibuix de Setmana Santa

L’altre dia, crec que fou el passat dijous... o el divendres, em va cridar per telèfon l’amic Valentín Mendoza per explicar-me que aquest any li havien encarregat fer el pregó de la Setmana Santa felanitxera. També m’explicà que és costum que cada any sigui el pregoner l’encarregat de triar la portada de l’edició que es fa de tal pregó. Aquí ja vaig veure per on anaven els trets, em demanà que si no era massa atreviment (en Valentín sempre ha estat molt discret) i no m’havia de molestar molt, li podia fer un dibuix per aquesta portada. Molèstia cap ni una, li vaig dir, però no sé si un apostata, irreverent i poc amic de les sotanes, com som jo, serà la persona adient per aquest menester. De qualsevol manera vaig acceptar l’encàrrec amb molt de gust, no per l’esdeveniment (la Setmana Santa me sembla una manifestació folklòrica i el que m’agrada més és anar a escoltar el “pasdoble de sa freixura”) però sí per l’amistat.

Al web de la confraria de Sant Agustí, per posar-me en situació, vaig poder veure les portades de tots els pregons que des de fa més de cinquanta anys es venen editant. N’hi ha per a tots els gusts, des d’estampetes d’escola de monges a obres realment interessants, com la que féu Manolo Mompo pel pregó de Francesc Riera i Montserrat a la dècada dels anys setanta del segle passat. Aquesta eixida virtual em serví de poca cosa pel que fa el dibuix que havia de fer, però m’obrí la porta d’un espai que desconeixia, estic segur que entre aquests pregons n’hi ha de prou interessants, algun dia els hauré de llegir amb deteniment.

Però seguia sense tenir gens ni mica clar com havia d’enllestir l’encàrrec d’en Valentín. La portada és una sola tinta, per tant m’havia d’oblidar dels efectes cromàtics i centrar-me en el joc de llums i ombres. Ahir me vaig passar la tarda a l’estudi, jugant amb papers i tintes per veure si sortiria res de bo; la veritat és que no vaig quedar gaire satisfet, el resultat era, perdonau-me el símil taurí, “una faena de apaño” i poca cosa més. Aquesta tarda m’hi he tornat posar, no sé sí el resultat és acceptable, això en qualsevol cas haurà de dir-ho en Valentín i el públic que veurà la publicació. Però precisament l’economia de mitjans en que me veia obligat a fer feina: un llapis i una mica de tinta, i l’austeritat pròpia del tema (no volia caure en il•lustracions de Via-Crucis), m’han fet retrobar-me amb el dibuix en estat pur. Això, la música de Pau Casals que m’ha acompanyat i l’atmosfera temperada d’aquesta tarda quasi de primavera, m’han proporcionat un horabaixa d’autèntica plenitud. Algunes vegades no som conscients que la felicitat es pot trobar en les coses més simples.