AQUELL FELANITX

AQUELL FELANITX

“Las ciudades son libros que se leen con los pies” canta l’uruguaià Quintin Cabrera, un que mai no va figurar a les llistes de “superventas” ni als “cuarenta principales”; i té raó, al menys els meus records d’aquell Felanitx que vaig conèixer van molt lligats a uns recorreguts en els quals hi vaig deixar un bon gruix de soles de sabata.
Vaig caminar Felanitx, com un cabrit sense trava, quan després de fer la primera comunió acabà la meva estada a l’escola de les monges de la Caritat, al carrer del Call, i vaig començar el que aleshores es deia instrucció primària. Tot i la manca absoluta de capacitat per al cant, gràcies a la intervenció de don Blai Darder, nadiu d’Ariany i company d’infantesa del meu pare, vaig tenir plaça a l’escola unitària que just baix del campanar acollia els integrats de l’escolania parroquial. Aquest escenari em duia cada dia de la perifèria de la Creu Nova al bell mig del poble. Tant ben ubicada estava l’escola que quan per una necessitat fisiològica, o per fugir una estona de l’aula, havíem d’anar a l’excusat, teníem dues opcions: la comuna pública de baix del Mercat Municipal, que suposava sortir al carrer de l’Església i baixar pel de Jordi Sabet cap a l’actual plaça del rei Jaume II; camí que solíem fer lliscant de cul enrera per l’ampla esquena de la paret que separa el carrer de la plaça, un divertiment perillós si don Pep, que adesiara guaitava per la finestra, t’arribava a llucar; la segona opció, menys divertida però amb el regust d’allò prohibit, era baixar per una escala estreta que porta a la sagristia i utilitzar l’excusat dels capellans, aquí calia assumir el risc que algun mossèn, afectat per una urgència, acudís sotana a l’aire i baixant-se els calçons, i t’enxampàs usurpant la trona clerical.
Una avantatja indiscutible d’aquella escola era que els escolans participàvem en els funerals, que aleshores solien fer-se el matí, quasi sempre després de berenar. Això suposava que qualsevol d’aquell matins tediosos, quan don Pep estava a punt de cridar-te per a revisar aquelles putes divisions per tres xifres, de sobte, com un àngel salvador, compareixia en Miquel, l’escola major i... oh! miracle: el teu nom era a la llista dels escollits per acompanyar el difunt. Aleshores t’enfundaves la cota vermella i el ruquet blanc emmidonat i... hala, en processó cap a la casa mortuòria, un recorregut que, si hi havia sort, podia ser tan divertit com el d’aquell dia que a la plaça de sa Font, al costat de Can Tacó, estaven posant ferradures noves a un mul, i l’animal es posà a bramar sense cap consideració a la serietat de la comitiva funeral, l’esclafit de rialles ens costà un aixebuc fora mida.
Després, amb deu anys just estrenats i passat el corresponent examen d’ingrés – poca broma amb aquell examen que ja m’agradaria a mi passar-lo a algun dels batxillers actuals, no ho sé se’n sortiria – a l’institut, els nostres recorreguts adquirien noves dimensions. La sortida de classe era un anar i venir: de sa Torre a l’estació del tren on passarem tardes mítiques de futbol amb dos caramulls de pedres marcant les porteries, a ca ses Mestresses Grasses a comprar “mistos de fer pets” o a la papereria Condor a veure si havia arribat el darrer número del “Capitán Trueno”... I llavors les eixides pels hortets que envoltaven la vila... coneixíem de memòria tots els ginjolers i sabíem de la qualitat dels fruits, les dificultats per enfilar-se a l’arbre, les males puces de l’amo i l’agressivitat del ca.
Però hi ha un recorregut del qual en tenc uns records molt especials, que en els darrers cursos del batxiller el fèiem dos o tres cops per setmana. Es tractava d’anar de l’institut al camp de pràctiques – el nostre batxiller era laboral: modalitat agrícola i ramadera – calia, doncs, travessar tot el poble. Imaginau-vos un tractor estirant un remolc ple d’adolescents amb les hormones alterades per la primavera, transitant pels carrers més cèntrics de la vila, doncs això es podia veure qualsevol matí d’entre setmana en aquell Felanitx. Quan podíem convèncer l’amo en Joan, el capatàs del camp de practiques i encarregat de conduir el tractor, per a passar just per davant les finestres del col•legi Joan Estelrich – també conegut com “s’institut de ses nines” perquè aquell era un temps de segregació sexual absoluta - ... aleshores, el rebombori assolia una dimensió èpica.