Entre els temes tòpics, i típics, del mes de setembre, entre l'inici de la lliga de futbol o la pesca dels raons, hi trobam el del retorn a les escoles. Es fa precís, doncs, parlar-ne.
Un dels punts que sempre m'han intrigat del sistema educatiu espanyol és el de l'ensenyament religiós, i , sobretot en els col•legis mantinguts amb fons públics, o sia, els centres concertats amb ideari religiós, que a les Balears suposen un bon gruix de les places escolars; tant que moltes famílies que no combreguen amb els principis de l'església catòlica es veuen obligats a dur els seus fills a aquests col•legis per raons de proximitat o perquè no han trobat plaça a cap altre lloc.
Fa alguns anys, no molts, va caure en les meves mans una carpeta amb dotze quadernets, amb el títol de "La pedagogía de los Centros LA SALLE", editat per la "Comisión Regional de Educación La Salle - ARLEP", l'any 1999. He de reconèixer que la seva lectura m'ha esgarrifat (i avui per avui ja hi poques coses que me puguin produir una sensació semblat); tant que m'he dedicat a subratllar-ne alguns paràgrafs, dels quals us en vull fer només un tast.
De bon principi m'he centrat en el quadern nº 2, titulat "El educador lasaliano seglar", on es diuen coses com les següents:
“Juan Bta. de La Salle desea que sus maestros se dejen guiar sólo “por espíritu de fe”, por el espíritu del cristianismo.”
“Sólo cuando el Educador cristiano toma conciencia de su propia identidad ministerial, adquiere el profundo sentido se su persona y de su misión.
“...es el (Dios) que por sí, ha iluminado los corazones de quienes Él eligió para anunciar la palabra a los niños, con el fin de que puedan ilustrarlos descubriéndoles la gloria de Dios.”
“El educador cristiano sabe que sólo Dios inspira palabras de vida eterna: ora con fe y se pone en manos de Dios; confía plenamente en la acción callada y profunda del Espíritu Santo; acude frecuentemente a la mediación amorosa de María...”
“La vocación del laico cobra su plena significación a la luz de la misión de la Iglesia.”
Aquestes només son unes quantes "perles" escollides al atzar. Gairebé a cada linia apareixen expressions com "evangelizar", "integración en la comunidad cristiana", "iluminación divina", “labor pastoral”, "llamada de Dios"...
Amb una paraula, aquest text, per a mi, destil•la integrisme per totes les seves planes.
Fins i tot, a l'hora de descriure el perfil de l'educador lasalià, aquest document -publicat l'any 1999, no cent anys o dos-cents abans- arribar a plantejar la conveniència que els mestres siguin persones lliures de càrregues i responsabilitats familiars:
“...preocupados con sus negocios temporales y el cuidado de la familia, otros viven en solicitud constante por ganar el indispensable sustento para sí y para sus hijos...”
Això i la constant referència a la integració dels mestres en comunitats de fe catòlica, s'acosta molt a un intent d'integrar els educadors en alguna de les nombroses sectes que creixen en el sí de la "Gran Secta Mare Catòlica". Una qüestió que es planteja de manera clara al final de quadern, on es presenta un qüestionari de reflexió i treball. Hi ha una pregunta prou explícita:
"¿Qué supondría para tu compromiso personal y cristiano, llegar a integrarte en un grupo o en una Comunidad de fe?"
Ho repetesc, per a mi, això és integrisme en estat pur. No sé quina serà la vostra opinió. Aquí us ho deix.
De l'any 99 =:-O ? Però si això era ahir! Segur que no t'has equivocat?
ResponEliminaVull pensar que el contingut d'aquest integrisme se perd per les bardisses i que als nins només els hi arriba les quatre xorrades de sempre. No sé ... Jo en conec que xerren amb aquesta retòrica i encara fa més por :-(
Efectivament aquest és un dels temes típics i tòpics de l'educació actual. Ja sé que el cristianisme és part de la cultura d'occident i fins i tot trob adequat una assignatura tipus història de les religions (jo hi apuntaria els meus fills), per allò d'entendre el passat (ho he vist en els meus nebots grans, que els hi va just saber qui era Jesús), però d'aquí a ensenyar que si Déu t'ha il·luminat o no (vaja quin Déu més segregacionista, que de bon començament ja fa parts i quarts :-( ).
La veritat és que a l'escola pública on pots triar NO fer la religió, això suposa que a l'estudi hi haurà un fotimer de magrebins i els 2 o 3 fills (si arriba) de pares que pensen un poc i intenten ser una mica conseqüents i no anar a remolc del que fan els altres. Cert que tots estam plegats de contradiccions, però una mica de coherència no fa mal a ningú, és més, la trob necessària. I no és fàcil, perquè quan el teu nin te diu que els qui fan religió fan més feinetes que ell i que ell vol fer (m'ha sortit un nin feiner :-) ) te quedes amb un pam de nassos. Sort que la tutora se'n va entémer i amb un quadernet de matemàtiques el va deixar més content que un gínjol. Quin alè!